‘CAT-E-T'

Davant de casa meva paren uns quants autobusos; en general no van gaire plens, però ara a l'estiu passen pràcticament buits. Necessiten igualment el corresponent xofer, i contaminen com mai, ja que per glaçar les quatre persones que hi van provoquen a fora una inútil escalfor suplementària i el soroll d'aquestes carcasses gegantines, enmig de la minvant buidor de la ciutat, sembla més propi del XIX que de l'orgullós XXI que vam inaugurar fa una dècada. No paren màquines ni quan la llei ho mana, ja que hem arribat a creure que el nostre desig d'estar frescos forma part del catàleg dels fonamentals, i evidentment no haurà de ser discriminat en això el conductor... peti qui peti.. com peti qui peti es mantindrà la freqüència de pas mentre tot s'enfonsa, perquè qui hauria de pensar l'eficiència o fa vacances o mai va en autobús, o totes dues coses.

Mentre també en això es malmeten els nostres diners, els polítics que no han fet vacances (i potser haurien de fer-ne per intentar regenerar una neurona que sembla tan gastada) s'enroquen en una bonica discussió: si es pot o si no es pot posar a la matrícula el “CAT”. Un país en fallida tècnica (econòmica i espiritual) troba, entre partit i partit de futbol, una importantíssima qüestió a debatre a les portes de les eleccions, on tornaran a jugar a no dir quina serà l'amant, la meuca o la dona a partir de l'endemà. Un diu que posem “CAT”, l'altre, que no es pot, a un tercer, gloriós, se li acut la bona idea de posar “CAT” i “E”, tot en renglera a la soferta matrícula d'uns cotxes que, per cert, i sembla que els importa molt menys, ja no es venen més que als països amb bombolla immobiliària i a la Suïssa de la fal·lera de tots els Botín del planeta.

Totes dues qüestions, però, em semblen connectades: el bosc i els arbres. Quan es diu que els arbres no ens deixen veure el bosc, s'està pensant en la necessitat d'evitar que les qüestions personals no distreguin la necessària construcció del bé comú. L'autobús que, pagat per tots, arrossega supèrfluament soroll, fums i calor al mig de la ciutat pensa en individus concrets (els poquets que agafen el vehicle, el conductor que va girant amunt i avall amb aire fresc) al mateix temps que es redueixen serveis més importants. Quan els polítics (els que han nomenat el responsable del servei d'autobusos i els que voldrien substituir-los) parlen del “CAT” o la “E”, o de la quadratura del cercle de posar-los junts, no pensen en la gent que darrere d'una sigla o altra pateix, espera o es desespera; pensen en boscos estranys, els seus, els dels partits que els donen menjar, o com a molt, en les pàtries que diuen que defensen, que volen enfrontar, que no existeixen sinó en la suma d'esforços que hem d'estar disposats a fer.

Mentre aquí parla el ‘CAT-E-T' de posar moltes sigles a les poques matrícules del futur, i els aliens li diuen poruc i els propis l'acusen de venut, a Londres ja han mort cinc joves. Entre el nord d'Europa i el nord d'Àfrica, entre les terres de la revolta, la nostra terra, nosaltres, on som? Malgrat haver viscut no fa gaire la mateixa història, la ceguesa ens tenalla: Pla descrivia amb esglai la dialèctica dels trenta i s'assembla a la que ja tenim a sobre a l'avançada electoral; i Alemanya ja està fent de nou el discurs antisemita, però ara referint-se als PIGS, que han rebut diners i tenen massa vacances. Del que no hi ha dubte és que hi inclouen tota la Mediterrània, de Portugal a Grècia. El IV Reich en marxa, i nosaltres amb el CAT-E-T de les matrícules...