Autor guenyeja
L'avorriment gaudeix d'una notable mala premsa. Arriben les vacances i porten, rodolant a tota velocitat, un gavadal de coses per fer. Activitat a tort i a dret i potser algun viatge transatlàntic per desconnectar de l'activitat a tort i a dret de la rutina.
Mentrestant, ja hi ha algú que compta que li falten tres caigudes de la borsa per encalçar les vacances. I es perjura, astorat, que ho desconnectarà tot quan estigui de vacances i no escoltarà més “London riots” ni “Lloret riots” ni massacres a Noruega ni res de semblant.
“Ni un moviment ni un pensament”. És el remei que dóna “Doctor” a “Autor”, dins la singular Oceanografia del tedi, el llibre de “proses vacacionals” d'Eugeni d'Ors. D'Ors, sí, noucentista i després franquista, però en aquell moment, com a mínim, un paio irònic que munta un artefacte preciosista per analitzar les raons del tedi, del plaer del tedi. Mitja boutade intel·lectual, mig me'n foto un bon tros.
Hi ha un moment en què Autor, ajaçat a la chaise longue d'un balneari, es concentra en l'observació d'una paret blanca, i hi comença a veure una ballaruga de tons i matisos. “I quan els parpres s'alcen una nova meravella s'és afegit. El món es dobla. Tots els objectes es doblen. Tremolosos i irisats, es doblen... –Autor guenyeja”. Aquestes glosses de l'Oceanografia del tedi surten publicades el 1916, al mig de la Primera Guerra Mundial, que seria alguna cosa així com sumar uns quatre milions de vegades els “London riots”.
En capbussar-se en els primers trams del viatge oceanogràfic, a Lector li vénen, certament, unes extraordinàries ganes de no fer res. Avançada la capbussada, hi ha alguns instants en què és Lector qui guenyeja davant de tant de barroquisme des de la chaise longue, cosa que l'acosta més a l'objectiu primigeni del llibret.
95 anys després, no sé si disposarem de totes les comoditats D'Ors per desplegar, amb minuciositat, les diverses fases de la incursió en el tedi. En tot cas, però, sí que tindrem a prop alguna paret blanca per descobrir-hi una paleta de matisos, i sobretot, retrobar-hi una traça d'ironia. Ironia per enfocar la realitat, per distanciar-se'n i per entendre que és més complexa que un hashtag de Twitter. I així, al final, potser guenyejar una mica menys.
