Les coses, pel seu nom

“No puc dir una cosa sense pensar en el que estic dient, en les conseqüències, en el que ella sentirà de seguida que senti el que jo dic”, rumia un personatge del conte Whoever Was Using This Bed, de Raymond Carver. Està parlant amb la seva dona, en un moment propici a les confidències: un truc de telèfon intempestiu, a altes hores de la matinada, ha desvetllat la parella, que dormia. La gran habilitat de Carver és que, mentre que tu, lector, t'esperes que el misteri —i la resolució del misteri— vingui de l'enigmàtica trucada, el nucli del drama es concentra exclusivament en l'angoixós diàleg entre els dos que comparteixen llit: incapaços de tornar-se a adormir, comencen a parlar de malalties i altres assumptes delicats. “Si visqués com un vegetal, ¿em desconnectaries?” Coses així. Llavors l'home, mirant de respondre amb ponderació a la pregunta d'ella –desconnectar o no desconnectar: vet aquí la qüestió– es fa el raonament que he transcrit al capdamunt de l'article.

Només les persones que han viscut de prop la realitat del càncer són sensibles a aquesta paraula i a tot el que arrossega. Càncer és, encara avui, un concepte tabú. Si vostè –o alguna persona propera a vostè– ha tingut la mala sort de patir-ne un, i si s'ha informat una mica sobre la malaltia, llavors en deu haver après un munt de coses (però, si em permet un consell, no passi ni un minut més a internet intentant trobar resposta a tantes preguntes sobre això: la recerca el confondrà molt més, perquè cada càncer és únic. Deixi, sisplau, que els professionals facin la seva feina. No compari patologies. Reclami informació, sí, però aplicada al seu cas concret). Per fortuna, la investigació científica està cerclant, com més va més, aquest enemic. Avancem molt, en aquest terreny. Molt. I, tanmateix, càncer és, encara avui, una paraula tabú. Com esquizofrènia. Tractem sempre d'evitar-les. “Té un mal lleig”, diem. Ho diem des de fa segles, perquè aquest mal fa segles que és lleig, encara que avui en sabem moltes més coses que només vint anys enrere. Aquest mal –cony de cèl·lules que no es volen morir i que tendeixen a la més pura disbauxa!– és tan lleig avui com fa cent anys. La diferència és que avui les eines per combatre'l són molt més eficaces i afinades que fa un segle. I que fa vint anys! I cada vegada ho seran més. Diguem les coses pel seu nom: “Tal persona té càncer. Ara està fent el tractament”. Em sembla el primer pas per mirar de superar la malaltia.

Passa una cosa semblant amb les malalties mentals. Em molesten aquelles persones que afirmen “té un mal... d'aquí”, tot assenyalant-se el cap. Com volent dir: “No està bé de la teulada”. Siguem curosos amb el llenguatge. Intentem anomenar les coses pel seu nom: “A en Tal li han diagnosticat esquizofrènia. Ara està bé. Això sí, ha de tenir molta cura amb la medicació”.

Tota aquesta reflexió ve a compte del següent. Càncer i esquizofrènia són dues paraules tabús: quan es tracta d'anomenar el que han d'anomenar, molt sovint –si no és que ens hi hem trobat– adoptem solucions eufemístiques. El mal lleig. Té algun mal de per aquí dins (el cap). Però en canvi no us estranyi que tots dos mots es facin servir de la manera més lleugera i gratuïta possible –i feridora, de retruc– per fer referència a realitats molt negatives. Obres el diari i llegeixes: “La inseguretat ciutadana és un dels càncers de la nostra societat”. Sens dubte, la persona que ha redactat aquest titular no pateix càncer, ni té ningú a prop que en pateixi. Engegues la ràdio i sents un d'aquests grotescos tertulians que deixa caure: “El president X està demostrant un comportament esquizofrènic”. Encara que sigui tertulià i no psiquiatre o afectat, ¿no pot entendre, aquest home, o no podria preveure, que quan una persona viu de prop aquesta situació no li ha de fer gens ni mica de gràcia que se n'utilitzi el nom d'una manera tan denigrant, tan pejorativa? Hauríem de mirar de ser molt més curosos amb l'ús que fem de les paraules. Jo només volia dir això.