Operatius o programàtics

L'esperada trobada entre Merkel i Sarkozy va decebre tothom. De les mesures anunciades, potser l'única esperançadora és la idea d'unificar el tipus de l'impost a les empreses, que podria ser el primer pas real en el camí que Europa no s'atreveix a emprendre amb la decisió que la situació reclama.

Ambdós proclamen un “govern unificat econòmic de l'euro”, però les solucions proposades van en la mateixa direcció que totes les mesures adoptades a partir de la primera crisi grega: xutar la pilota endavant, sense abordar una integració econòmica i fiscal real de l'eurozona. La proposta francoalemanya passa per una reunió bianual dels responsables econòmics de cada país, coordinats pel president del Consell Europeu. És a dir: la mateixa capacitat de reacció d'una tortuga sedada.

L'altra proposta estrella és incloure a les constitucions un límit al deute. La vella fantasia dels polítics de creure que redactant una norma canviaran la realitat. A mitjans del segle XX, quan l'estat del benestar s'obria pas arreu, moltes constitucions van incloure preceptes com el dret a l'habitatge digne o a un lloc de feina ben remunerat. Com que la realitat és tossuda, els juristes van haver d'empescar-se una doctrina per rellevar l'Estat de l'obligació de complir l'impossible: van establir que hi havia normes programàtiques (que estableixen un objectiu col·lectiu a assolir algun dia), i normes operatives (que s'han de complir i aplicar obligatòriament). Podem imaginar de quina categoria seria l'obligació de respectar el límit de deute. Ja hem vist com els estats s'han saltat quan han volgut els límits de Maastricht.