Mou

Estic deso­lat per l'agressió que vas patir al final del par­tit de dime­cres, molt apre­ciat Mou­rinho. Quina violència la de Tito Vila­nova, segon entre­na­dor del Barça, pro­vant de mal­trac­tar el teu dit màgic (si fos­sis argentí en diríem el dedo de Dios), amb aquell ull seu, aquell ullot malin­ten­ci­o­nat i trin­xe­raire! Real­ment, amic incomprès, recordo poques vícti­mes com tu. Et fan per­dre els par­tits amb injustícies arbi­trals, mal­grat la pul­cri­tud de joc dels teus, i després això...

Vas arri­bar al Real Madrid desit­jant fer època, i per Tuta­tis que ho has acon­se­guit. La marca que estàs dei­xant, far­cida d'heroïcitat, de gene­ro­si­tat i de gran­desa, serà difícil d'igua­lar mai més en la història del club blanc. Mai no hauràs gene­rat tanta uni­tat, tant de con­sens, tant de cla­mor entre els madri­dis­tes. Que els resul­tats no acom­pa­nyin és una petita anècdota davant la immen­si­tat del que estàs fabri­cant. Un club que havia que­dat orfe de per­so­na­li­tat i de cohesió, final­ment farà pinya i gràcies a tu, s'alçarà amb un sol clam.

Que aquest clam acabi sent de rebuig cap a la teva egrègia figura, José Mou­rinho, tam­poc no és relle­vant. Les revo­lu­ci­ons sem­pre devo­ren els seus fills. Però la cura d'humi­li­tat, quasi diria humi­li­ació, que has impo­sat als meren­gues, és d'una geni­a­li­tat incom­pa­ra­ble. La dutxa de fra­cas­sos, començant pel fracàs de la política de talo­nari, els farà créixer com mai ho havien fet. Tot gràcies a tu, noble incomprès, que tot ho dónes i només en treus que et fiquin un ull al dit.