Manar

Quan fa unes set­ma­nes l'agència de ràting Stan­dard & Poor's va abai­xar lleu­ment la qua­li­fi­cació del deute dels Estats Units i va com­pli­car la vida d'Obama i, sobre­tot, la de la Reserva Fede­ral, vaig pen­sar: “Aquests paios ja han begut oli.” Els recordo que aquesta com­pa­nyia és la mateixa que pocs dies abans del super­crac immo­bi­li­ari anava donant la màxima qua­li­fi­cació als bons que tenien les hipo­te­ques escom­bra­ria com a garan­tia. Alguns diuen que la gran duresa que mani­fes­ten ara les tres prin­ci­pals agències de ràting res­pon al fet que es volen treure de sobre la imatge de negli­gents. Quan fou mort el com­bre­ga­ren.

Poques set­ma­nes després que S&P es fes el mil­ho­mes, el depar­ta­ment de Justícia dels Estats Units va obrir una inves­ti­gació per esbri­nar si l'agència havia comès algun acte delic­tiu qua­li­fi­cant tan gene­ro­sa­ment uns bons que no valien res. I ara, qui ha estat embreat, emplo­mat i pas­se­jat a cavall d'una biga per tot el poble ha estat el pre­si­dent de S&P, Deven Shar­man. Diuen que ha renun­ci­ant, però el que ha pas­sat és que la com­pa­nyia l'ha sacri­fi­cat per cal­mar les ires dels déus.

Això li passa, al senyor Shar­man, perquè no ha lle­git amb prou atenció la con­versa entre Alícia i Humpty Dumpty a Alícia a través del mirall. “Quan jo dic una paraula –afirma el per­so­natge amb aspecte d'ou– vol dir el que jo vull que digui... ni més ni menys.” “La qüestió –insis­teix Alícia– és si es pot fer que les parau­les sig­ni­fi­quin tan­tes coses dife­rents.” “La qüestió –talla Humpty Dumpty– és saber qui és qui mana... això és tot.” Exacte: qui mana?