Vargas Llosa i les JMJ
Diumenge passat, l'escriptor Vargas Llosa va dedicar la seva col·laboració habitual en el diari El País a les Jornades Mundials de la Joventut (JMJ). Segons ell, creients i no creients ens hauríem d'alegrar de manera igual de l'èxit de la visita del papa a Madrid. Entre altres raons, perquè la religió, no només és lícita (o no només no fa cap mal), sinó que en una societat democràtica és del tot indispensable. Caram!, vaig pensar. Si ho haguéssim sabut abans, ens hauríem pogut estalviar els quaranta anys de nacionalcatolicisme. Però en fi, seguim. Quina és la raó per la qual la religió esdevé indispensable en una societat democràtica? Doncs és molt senzill: “Perquè una societat democràtica no pot combatre eficaçment els seus enemics (començant per la corrupció) si les seves institucions no estan recolzades per valors ètics o si una vida espiritual no floreix en el seu si com un antídot permanent a les forces destructives i anàrquiques”. I jo pregunto: Què deu tenir a veure l'ètica amb la religió? ¿És que per ventura on no hi ha religió no hi pot haver ètica? ¿On situarem, aleshores, els valors de la laïcitat? ¿Què en farem dels “justos de tots els temps”, que esmentem en el cànon de la missa, malgrat que no han estat mai canonitzats? I encara més: què en farem del mateix Vargas Llosa, agnòstic confés, i d'Albert Camus, que no era creient, però tampoc ateu, com no es cansava de repetir cada vegada que li preguntaven si professava la fe catòlica? Pensava que ja havia quedat clar, sobretot a partir de Kant, que les veritats morals es fonamenten més en la raó que en la religió. I el mateix cal dir de l'ètica: pensava que Spinoza ja havia deixat clar que l'ètica inclou la moral, però no al revés. La moral ens dicta què hem de fer, però això no és suficient per saber com hem de viure. I l'ètica és sobretot això: un art de viure. Qualsevol diria que el fet de professar la fe catòlica ja ens situa directament en l'esfera del bé! Deu ser per això que els madrilenys van acollir amb un somriure d'orella a orella la paralització de la Gran Via, la Cibeles, Alcalá, la Puerta del Sol, la plaça d'Espanya i la plaça d'Orient. Ai festa!
No diré jo que no fos bonic veure la capital del regne envaïda per centenars de milers de joves (i no tan joves) durant els tres dies que van durar les Jornades Mundials de la Joventut. Segur que ho va ser, de bonic. L'espectacle que oferia la multitud més l'espectacle que es va oferir a la multitud (ni més ni menys que un acte sacramental a l'aire lliure i a ple sol) permeten parlar d'èxit. Precisament perquè es tracta d'espectacle. Altrament, si ens cenyim al sentit espiritual de les JMJ i a la seva finalitat evangelitzadora, parlar d'èxit ja no s'hi escau. Aquest terme no figura en cap dels quatre evangelis. És un terme profà. D'altra banda, l'èxit d'assistència ja se sabia mesos abans. La qual cosa demostra que no va ser espontani, sinó elaborat. Amb la clara finalitat de disfressar el fracàs del catolicisme actual, que ha optat pel retorn al model de cristiandat que el Concili Vaticà va donar per superat. I que, durant els dos últims pontificats, s'ha intentat restaurar, cercant la complicitat del poder civil. Per establir un ordre social unitari basat en l'aliança de poders.
El paradigma d'aquest ordre social unitari eren, sobretot, l'Espanya del nacionalcatolicisme, i la catòlica Irlanda. Però l'Església d'Irlanda està al caire del col·lapse financer. Per les grans indemnitzacions que està obligada a pagar a causa dels abusos del clericat en el tema de la pederàstia. Els abusos van ser minimitzats durant anys per l'Església i encoberts per l'Estat, no només per salvaguardar la imatge de l'Església sinó el règim de cristiandat, l'establishment polític, social i religiós. I pel que respecta a Espanya, la davallada de nombre de creients és evident. Si ens cenyim al joves, només el 51% es declara creient. I d'aquests, tan sols el 12% es declara practicant. Estic d'acord amb Vargas Llosa que aquesta minoria és especialment activa i bel·ligerant. És la nota dominant del moviments anomenats neocatecumenals. No sé si ell els coneix a fons. El cas és que la formació d'aquests joves és molt diferent de la que vàrem rebre nosaltres, les generacions que vam viure de prop el Concili. A nosaltres se'ns va ensenyar a obeir i callar. I a partir del Concili, vam aprendre a dialogar. Ells han estat educats com a autèntics guerrillers del papa. Són la claca que l'acompanya en tots els viatges. Han après a obeir i cridar. Però diria que no tenen cap interès a aprendre a dialogar.
