Opinió

Nus gordià

El pacte constitucional entre el PSOE i el PP té un valor simbòlic molt més enllà del que digui sobre límits d'estabilitat pressupostària, és l'evidència escandalosa de la frivolitat com Espanya tracta tot el que no sigui el seu més pur i directe interès nacionalista excloent, xenòfob i sectari. En fer aquest pas, exclouen catalans i bascos.

La protesta sindical i d'esquerra més diversa és conjuntural, no estructural, unes reivindicacions honestes, formen un conjunt de queixa digna i inevitable davant una alcaldada de qui va ser per a molts d'ells esperança blanca i guru d'un futur de roses, Zapatero. Un polític superficial, displicent i alhora poruc, que es mou entre frases prefabricades o escrites per altri per dir asseveracions que després no complirà i ell, mentrestant, es queda tan fresc. Tan simple.

No s'ha d'oblidar tampoc la molt correcta crítica davant aquest fet de l'enginyeria politicoconstitucional espanyola en obviar els seus mateixos òrgans de consulta, i més si tenim en compte que la previsible derrota del PSOE i el triomf electoral del PP ha de repartir molts càrrecs i responsabilitats de tot ordre. Crítica que va des de dir que no es pot fer una reforma constitucional sense Catalunya, a afirmar que se l'ha enganyat i o estafat, quan fou precisament des de Catalunya on es va donar el suport definitiu en permetre la sortida de la dictadura franquista amb l'aprovació –malgrat totes les reserves catalanes– de la Constitució espanyola. El PSOE i el PP no volen cedir en res fonamental segons el seu criteri jacobí. Res de permetre que fos el Parlament de Catalunya que marqués els límits del crèdit (Parlament, no s'ha d'oblidar del més antics del món) a un mínim de negociació.

Què fer? Només queda unir les forces polítiques catalanes i anar tots a una. No serà suficient, però sí necessari. Tenim una pedra a la sabata, el PSC ni hi és ni se l'espera. En Jordi Barbeta, periodista lúcid com n'hi ha pocs, va esmentar l'existència d'alguns traïdors en parlar del silenci del PSC quan la reivindicació de l'aeroport de Barcelona per part dels empresaris. Ara la crisi, a poc a poc, democràticament i econòmicament situa les coses al seu lloc natural i lògic.

Crec que l'Única sortida per a Catalunya davant una agressió més, una violació amb premeditació, nocturnitat i traïdoria, és preparar-nos per tallar el nus gordià. És a dir, encarar la llegenda segons la qual un llaurador d'Anatòlia anomenat Gordias portava els seus bous lligats al jou amb unes cordes nugades de manera tan complicada que era impossible deslligar-les. L'auguri promulgava que qui aconseguís deslligar el nus gordià podria conquerir Orient. La llegenda explica que quan Alexandre el Gran (356-323 aC) es dirigia a conquerir l'imperi persa, el 333 aC, després de creuar l'Hel·lespont, va conquerir Frígia, on es va enfrontar al dilema de deslligar el nus. Va solucionar el problema tallant el nus amb la seua espasa. Aquella nit va haver-hi una tempesta de llamps, simbolitzant, segons Alexandre, que Zeus estava d'acord amb la solució, i va dir: “És el mateix tallar-lo que deslligar-lo”.

Ja n'hi ha prou, no cal fer-se malbé els dits intentant desfer el nus constitucional espanyol, és impossible, sempre hi ha trampa rere trampa. Des de riure's de la voluntat democràtica del poble de Catalunya amb l'Estatut fins a esprémer dia rere dia, any rere any, els nostres recursos i riqueses, per no parlar del menyspreu i persecució lingüística i cultural. Cal tallar el nus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.