El mercat de Calaf

Tot té un principi, i el principi d'aquest nou episodi de l'espectacle de reforma de la Constitució feia anys que s'estava gestant. Inicialment, va ser aquella poderosa cuina d'idees del PP anomenada FAES que controla José M. Aznar, que amb els seus escrits deia que l'Estat espanyol s'havia tornat ingovernable amb disset autonomies i que la despesa era incontrolable. I que, o bé s'hi posava remei, o bé que el l'Estat espanyol anava cap al desastre. A partir d'aquest “argument basat en la força” s'hi van afegir molts tertulians, premsa i televisions, i durant més de dos anys cada dia “bombardejaven” amb aquest argument.

El missatge va calar en una societat que ja era refractària a les autonomies, va traspassar les fronteres, es va instal·lar en els centres financers, i finalment ha esdevingut un dogma: o el govern espanyol controla la despesa de les autonomies, o l'Estat espanyol és ingovernable. I els mercats financers s'hi van apuntar bo i tancant-ne el cercle per tal d'arribar a una situació límit que justifiqués l'actuació amb nocturnitat del PSOE (amb el PSC-PSOE) i el PP per reformar la Constitució amb el propòsit de limitar el poder autonòmic.

Sempre hem de tenir clar que quan es parla de les “autonomies” només hi hem d'entendre Catalunya. El País Basc, en aquest cas, és “no dependent” i les altres autonomies són del PP i del PSOE.

L'espectacle que es va viure en el Congrés de Diputats de Madrid va ser esperpèntic. Ningú amb una mica de seny no hauria endevinat que allà, amb aquella escena i en aquell moment, els diputats d'una nació modificaven una cosa tan seriosa com és una Constitució. Les coses serioses sempre s'han de fer seriosament. La litúrgia és un complement imprescindible per dignificar una escenificació digna. Segurament la indignitat de les formes i del contingut no permetia res millor que aquella mena de reproducció d'un mercat de Calaf.

No sé pas com el president José L. Rodríguez Zapatero passarà a la història, però com a mínim deixarà una herència d'un Estat i el seu partit en ruïnes. Aquesta reforma constitucional impulsada per ell i el seu partit, tot i que d'intel·lectualitat de FAES, va deixar la imatge del seu comiat: tots els diputats del PP la van aplaudir entusiàsticament i els del PSOE, callats. Ha fet possible una Constitució centralista, jacobina i excloent: un gran mèrit per a la història socialista!

I no pensin, la contenció de l'endeutament és vital i imprescindible. Sóc totalment partidari de l'exigència pressupostària perquè és la nostra única via de sortida. El govern de Mas, molt abans de la “conversió de Zapatero”, sense lleis, va aplicar un rigor important que comparteixo, fins i tot amb les incomoditats i incomprensions que això suposa.

De vegades ser polític comporta ser incòmode. Per a Catalunya, la reforma constitucional suposa una retallada de competències important d'una manera impresentable. A partir d'avui, que ningú no ens parli de l'esperit constitucional ni de la importància suprema de la Constitució, ni de les dificultats que comporta reformar la llei de lleis... ha quedat clar que l'Estat espanyol el de les autonomies és a mans de dues persones que qualsevol nit es poden posar d'acord i canviar tot allò que els fa nosa.

A Catalunya, hem de seguir el rigor pressupostari fins que tinguem controlada la situació d'endeutament i, amb el nou paradigma, avançar políticament i social fins a dissenyar el nostre futur, que inevitablement va cap a un “xoc de trens”, com diuen. La política del pactisme i els d'aquí que són d'ells han fet que no els fem ni por ni respecte, però un dia s'acabarà i serà l'hora de la veritat. Tenim massa història perquè sucumbim!