Negre sobre blanc

La virtut dels darrers esdeveniments polítics —reforma constitucional recentralitzadora i sentència-ultimàtum contra el català— rau que posen negre sobre blanc en una realitat que ens entestem a negar. Els catalans representem una porció minoritària de la població espanyola, menys del 20 per cent, però fa 30 anys que insistim a convèncer el 80 per cent restant que facin del seu país quelcom que va en contra de la seva manera de ser. Ens han tingut paciència, però ja s'han cansat, i ara tiren pel dret. Ens indignem, però Espanya i les seves institucions actuen amb absoluta coherència.

Legalment i constitucionalment, no som una nació —de nació només n'hi ha una, l'espanyola, la llengua castellana té supremacia sobre la resta, el sistema d'immersió a les escoles és inconstitucional, les seleccions esportives catalanes no poden competir internacionalment, l'etiquetatge en català és il·legal, el concert econòmic per a tot territori no foral és contrari a la Constitució, tota norma catalana és inferior a qualsevol llei, decret o resolució ministerial espanyola. Qualsevol competència catalana, pot ser recuperada discrecionalment per l'Estat quan ho cregui convenient.

Tot plegat són fets de la realitat. Negar-los és una estultícia. Intentar canviar-los, una quimera. Prenem consciència de les opcions que tenim i que decidim quin camí prendre. De camins, només n'hi ha dos: assimilació i acceptació, o iniciar la secessió d'acord amb els processos homologats i acceptats per la Unió Europea i la comunitat internacional. El primer camí ens convertirà en una feliç regió espanyola amb simpàtiques particularitats regionals. El segon ens farà amos del nostre destí.