La certesa i el dubte

La fixació d'un límit a l'endeutament i al dèficit a la Constitució no sembla que solucioni a curt termini la credibilitat econòmica i financera d'Espanya. El fet que la reforma incorpori mesures de flexibilitat en cas de crisi econòmica greu, com és el cas ara i que de fet no es pugui arribar al dèficit zero fins que s'arribi a èpoques de creixement econòmic que el govern estima que no serà abans del 2018, fa improbable que els mercats augmentin la confiança en el deute espanyol per aquesta específica mesura. És la formalització d'un compromís que ara no es pot dur a terme, és a dir, una declaració d'intencions.

S'ha de recordar que la dificultat d'Espanya i Itàlia el mes d'agost passat, es va deure a l'encariment del seu deute. Va ser la compra d'una petita part d'aquest pel BCE el que va reduir l'spread en 100 punts bàsics, és a dir l'interès, i ens va treure, juntament amb Itàlia, de la zona de perill d'intervenció. Això no té res a veure amb anuncis a llarg termini de contenció del dèficit com ara incorpora la Constitució. Ens defensem amb mesures inadequades pels perills en els quals estem.

En aquest sentit sempre queda el dubte de si no seria més útil pel país acabar reformes estructurals iniciades i no concloses: la reforma laboral, la financera, etc. La resposta òbvia a aquesta qüestió és que l'escenari electoral permet aquesta reforma constitucional però no les reformes estructurals que serien controvertides i requeririen un pacte social i polític de gran abast, o bé el desgast polític d'aprovar-ho amb el suport del Partit Socialista i aliances puntuals amb alguns partits minoritaris, ja que és improbable que els conservadors hi votessin a favor per la contesa electoral del novembre.Si la reforma constitucional es fes de manera estricta seria inaplicable, és ara impossible arribar al dèficit zero, i si es fa flexible, tenint en compte la necessitat d'una definició tècnica del dèficit que no cap en un text constitucional i que haurà de ser desenvolupada per llei orgànica, serà poc creïble perquè la interpretació del compromís li lleva el rigor necessari que una mesura com aquesta necessita. El deute públic espanyol és del 60% del PIB, 639.000 milions d'euros, inferior en proporció al PIB al del Regne Unit, Itàlia i França. El problema del deute espanyol és més del sector privat, més d'1.500.000 milions d'euros, però és clar que a aquest no se li pot limitar la capacitat d'endeutar-se. Estem segurs que la inseguretat dels mercats en relació amb Espanya es deu al deute i dèficit públic o més aviat al deute privat sobre els quals el mercat pot tenir dubtes que es pugui refinançar i sobretot i de manera fonamental al nul creixement de la nostra economia?

Si fos una mesura imposada per la UE que en aquests moments ens està ajudant, reduint l'interès del nostre deute a través de la compra d'aquest pel BCE, la qüestió tindria una explicació però demostraria l'extrema feblesa del nostre govern que es veuria, en aquesta hipòtesi, obligat a emprendre una mesura transcendent.

Sembla que aquest no és el cas perquè el govern ho nega i perquè és improbable que la UE o directament França i Alemanya ens obliguin a fer-ho amb tanta urgència, quan la previsible victòria electoral del Partit Popular deixa tot el temps necessari per fer-ho una vegada passades les eleccions a un partit polític que participa absolutament d'aquest criteri i a un Partit Socialista que pot ara, si vol, comprometre's de manera no explícita a donar-hi suport.

Si la decisió és del Govern, és obvi que aquest ha perdut una batalla dialèctica amb l'oposició. S'hi havia negat reiteradament i ara canvia de criteri i adopta el del Partit Popular. També ha perdut força electoral perquè el candidat del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, que havia negat recentment la utilitat de la mesura, ha hagut de reconèixer que el president Zapatero l'ha convençut quan ara canvia de criteri i adopta el de l'oposició. Ha de contemporitzar amb la mesura amb un cost polític no menor.Hi ha reformes constitucionals pendents que s'han ajornat i s'ha explicat a la ciutadania que necessiten temps per discutir-se i acordar-se. Ara aquesta que no és urgent –no es podrà, de fet, utilitzar fins d'aquí uns anys una vegada acabada la crisi– es vol fer amb gran celeritat, la qual cosa demostra que el temps necessari per canviar la Constitució no és una raó, és una excusa que s'utilitza en defensa dels propis arguments, és a dir, per no canviar-la quan políticament es considera que ha de mantenir-se i ara al contrari. Hi ha corrents d'opinió que demanen un referèndum per a la seva aprovació... No podríem haver-nos estalviat tot aquest enrenou amb tanta discussió i tan escàs benefici?

Les autonomies nacionalistes, Euskadi i Catalunya, s'hi oposen perquè pensen, no sense fonament, que pot ser el camí per retallar el sostre d'actuació autonòmic. Per a Catalunya és una antinòmia que es vulgui posar límit a aquest dèficit i no es vulgui parlar des de fa anys del dèficit estructural català respecte de la resta de l'Estat que seguint l'exemple alemany, aquí no s'aplica, hauria de tenir un topall de la meitat del que és ara, 9% del PIB català. No sembla que en aquest entorn, la Generalitat vulgui acceptar i donar suport a la mesura. Per a Euskadi la cosa és menys rellevant, tenint en compte el règim fiscal propi, però l'oposició a la mesura és també probable.

Per A un partit d'esquerres és difícil plantejar políticament una limitació del dèficit i no fer simultàniament una pujada d'impostos pels beneficis de determinades rendes de capital i/o financeres, com fan països amb governs de dretes com ara França. Això portarà un reflux polític inevitable. A quins votants vol satisfer el president Zapatero amb aquestes mesures trets d'alguns del Partit Popular?

Tot ciutadà està obligat a confiar en el seu govern i en les institucions democràtiques del Estat: Justícia, Parlament i Constitució... i sobretot en el fonament i la base de les seves decisions. Semblaria que el president Zapatero desplega polítiques que més enllà de la seva escassa utilitat promouen la disminució de la fe que la ciutadania manté en el govern i per extensió en l'Estat.Totes aquestes preguntes tenen una resposta que configura una certesa que és dura i decebedora. El dubte és saber per què es fa i en benefici de qui. Sembla que naveguem per mars lluny de la intel·ligència en el govern que consisteix a saber què cal fer i quan, per resoldre els problemes polítics que es tenen, sense crear-ne de nous.