Sentir els colors
Usar els termes esquerra i dreta no està ben vist. Se'ns explica que aquestes categories van néixer al segle XIX, van fer-se grans durant el segle XX i han patit un irreparable atac de senilitat durant el segle XXI. Qui les utilitza demostra viure ancorat en el passat, sense capacitat per entendre el món actual. No comparteixo aquesta opinió. Al contrari, crec en la vigència de les dretes i de les esquerres, ja que sense aquests conceptes em sento incapaç tant de valorar les actuacions governamentals com de fixar les meves pròpies posicions. Una persona sense ideologia és com un analfabet, incapaç de llegir la realitat que l'envolta.
De fet, usant un símil futbolístic, pensar que la distinció entre dretes i esquerres és irrellevant és com considerar que tant li fa ser del Madrid o del Barça. De la mateixa manera que un aficionat al Barça no fa la mateixa lectura del partit que un del Madrid, tampoc una persona de dretes observa la realitat amb les mateixes ulleres que una d'esquerres. Les ideologies polítiques, com les identificacions amb determinats colors esportius, no són més que una forma de mirar; les perspectives que ens permeten observar el món i interpretar-lo. Ni els colors polítics ni els esportius ens permeten assolir la veritat, però, en canvi, ens ajuden a disposar d'una veritat útil per conformar opinions i orientar comportaments. Les ideologies no proporcionen coneixements científics, però sense aquestes la nostra comprensió és molt limitada. Ofereixen comprensions parcials i esbiaixades, però també ens protegeixen de la més completa ignorància.
Per tant, en termes de veritats objectives, ser del Barça no és millor que ser del Madrid; com tampoc ser d'esquerres és millor que ser de dretes. No ens movem en el terreny de les certeses sinó de les percepcions. Les jugades són diferents des del gol nord o des del gol sud, de mateixa manera que el debat polític s'interpreta d'una manera o d'una altra en funció del lloc que s'ocupa en l'arc parlamentari. Per uns les entrades de Pepe són de jutjat de guàrdia, mentre per d'altres són una mostra de joc viril. Per uns el rebombori entorn del dit de Mourinho és una exageració, mentre d'altres ho consideren intolerable. Sentim els colors i ens arrenglem en les files dels nostres, però tots sabem que, en realitat, aquest és un comportament infantil. Ni els uns són tan bons ni els altres, tan dolents, sinó que estem en un joc on tot depèn dels colors que filtren les nostres mirades.
En política succeeixen coses semblants. Per uns és bàsic retallar les despeses destinades als serveis públics, mentre d'altres prefereixen augmentar els impostos i, per tant, els ingressos. Per uns la prioritat és aturar el frau de les rendes mínimes d'inserció (RMI) i per d'altres ho és lluitar contra l'economia submergida i el frau fiscal. Per uns cal limitar l'accés motoritzat al medi natural i per d'altres no. La veritat, molt més complexa, no la tenen ni els uns ni els altres. No està ni a les dretes ni a les esquerres; però el fet de ser d'esquerres i de dretes sí que ajuda a ordenar les nostres prioritats i a valorar les accions dels governs.
Jo em considero una persona d'esquerres. Sé que no tinc la raó, però crec en els valors que inspiren les meves prioritats i condicionen la meva visió del món. Per això no entenc per què al govern de CiU li costa tant reconèixer que és un govern de dretes. Prefereixen proclamar-se nacionalistes i renunciar a una presa de posició ideològica. Es consideren transversals. Això està molt bé a l'hora d'elaborar discursos; però, en canvi, quan manen s'obliden del cas Millet, ens expliquen que els marroquins defrauden amb les RMI, redacten lleis òmnibus que faciliten l'accés motoritzat al medi natural, opten per les retallades de serveis i suprimeixen l'impost de successions. Això és ser de dretes. I no passa res. Per què se'n donen vergonya? Si ningú renega del seu equip de futbol, per què ho fan en relació amb les seves ideologies polítiques? És que no senten els colors?
