Any zero

El naci­o­na­lisme català neces­sita rede­fi­nir-se. Les noves urgències històriques (com ara les elec­ci­ons gene­rals de la pro­pera tar­dor o la res­posta a la sentència con­tra la immersió lingüística decre­tada pel TSJC) no hau­rien d'ajor­nar ni un segon la cru­cial neces­si­tat de dis­se­nyar un pro­jecte polític creïble i capaç de cohe­si­o­nar la soci­e­tat cata­lana. El naci­o­na­lisme català ha demos­trat una gran capa­ci­tat reac­tiva con­tra les secu­lars temp­ta­ti­ves d'un Estat que, ja sigui en dic­ta­dura o en democràcia, es rati­fica com una amenaça per­ma­nent con­tra la inte­gri­tat política, lingüística, cul­tu­ral i, al cap­da­vall, humana de Cata­lu­nya. Però el naci­o­na­lisme català pre­senta dèficits quant a ini­ci­a­tiva comu­ni­ta­rista. La prova és que encara no ha arti­cu­lat i difós un pro­jecte d'horitzó comú de la nos­tra soci­e­tat, un pro­jecte que pugui ser un màxim acord de mínims d'aque­lla part de la població cons­tituïda pels ciu­ta­dans dis­po­sats a com­par­tir un espai civil sense ampu­tar les facul­tats de la democràcia. Es tracta d'una empresa difícil, perquè obliga a con­duir cap enda­vant sense des­cui­dar el que va apa­rei­xent pel retro­vi­sor. En aquest sen­tit, per exem­ple, el naci­o­na­lisme català haurà d'afron­tar un apas­si­o­nant repte d'intel·ligència i coratge polítics. D'una banda, en cap moment no haurà de des­cui­dar que a la Cata­lu­nya paral·lela als referèndums d'auto­de­ter­mi­nació hi ha una massa de població cata­lanòfoba, dis­si­mu­lada dar­rere el poderós maqui­llatge d'un espa­nyo­lisme sem­pre pre­sen­tat com a raó natu­ral, un espa­nyo­lisme que es pot mate­ri­a­lit­zar tant en les for­mes rudes de la ultra­dreta com en els ara­bes­cos d'una esquerra pro­gra­mada per opo­sar igual­tat social a naci­o­na­lisme (català!, of course). D'altra banda, qual­se­vol actiu polític del naci­o­na­lisme català passa per abor­dar sense com­ple­xos l'esta­tus de la llen­gua cas­te­llana o la naci­o­na­lit­zació dels nous cata­lans sor­gits amb l'última immi­gració. També passa per des­fer-se de pre­ju­di­cis i accep­tar que “sen­tir-se espa­nyol” a Cata­lu­nya no és, per defecte, una prova d'anti­ca­ta­la­nisme ni tan sols d'antiin­de­pen­den­tisme. Tot el que no sigui pren­dre la ini­ci­a­tiva i rede­fi­nir un pre­fe­ri­ble marc de con­vivència, deri­varà només en resis­ten­ci­a­lisme, una acti­tud llo­a­ble i necessària, però avant­sala d'un destí resi­dual. És a dir, del final.