Traduir a l'espanyol

Vendre mig milió d'exemplars d'una novel·la a Alemanya és un somni a l'abast de pocs escriptors alemanys. Si l'escriptor que assoleix aquesta proesa es diu Jaume Cabré podem arribar fàcilment a la conclusió que, u, amb aquest nom no fa pas cara d'autor alemany; i, dos, per a un autor català vendre mig milió d'exemplars d'un llibre no tan sols és una proesa sinó que resulta impossible si no és a cops de traducció, perquè al mercat català qui arriba a col·locar 30.000 còpies pot ballar per un peu i després per l'altre i tot seguit posar ambdós peus a terra i ser conscient que, probablement, aquesta venuda no la tornarà a fer mai més. L'exemple del senyor Cabré no és pas l'únic però no trobaríem pas gaires compatriotes amb aquestes xifres a l'estranger. L'últim que recordo és el senyor Sánchez Piñol i els seus granotots de pell freda.

Èxits comptats, doncs, tot i tenir al darrere una de les primeres potències editorials i literàries del món: Espanya. Perquè figura que els catalans també som espanyols. Figura que si, però només quan es tracta de pagar. Per a la resta, Espanya ens tracta pitjor que si fóssim estrangers. No és una qüestió només política, és sociològica. La majoria d'editors catalans estan farts de picar-se els dits traduint els grans èxits d'aquí per al mercat castellà. La indiferència, fins i tot l'animadversió o, directament, el rebuig a la literatura catalana no és pas una sensació sinó una estadística. Un altre motiu per plegar d'Espanya. Si no volen llegir Cabré, o Monzó, o Teixidor, o Bezsonoff, ja s'ho faran. Els editors hi continuaran perdent diners, però almenys la resta de catalans n'estalviarem una morterada.