Bones notícies
Setmana d'enaltiment musical i patriòtic: interpretada la simfonia Nova Catalònia, de Joan Manén, al Palau de la Música, homenatjat Pau Casals en un concert memorable al mateix auditori i reimpuls de la Revista Musical Catalana. Fa pensar molt assistir a aquests actes i pensar en l'esperit cultural i polític català que ha existit durant el segle XX, que va fer renéixer tota una consciència nacional i que la va mantenir malgrat dues ferotges dictadures i una guerra incivil. Fa pensar molt, sempre, seure al Palau de la Música. Avui ens trenquem molt el cap a implicar la societat en la cultura, a trobar vies de patrocini i de mecenatge, a incentivar, a motivar... Però quins beneficis fiscals tenien els promotors del Palau? Qui manava construir el Liceu? Quina administració vetllava per la construcció de l'hospital de Sant Pau, o de la Maternitat?
Ja sé que les riqueses i els costums d'abans i d'ara són diferents, i també sé que no tot era altruisme: però evidentment, si cap organisme públic impulsava cap d'aquestes iniciatives, és lògic pensar que aleshores un grup de gent es va sentir amb la responsabilitat de fer-ho. I dic, proposo, suggereixo, que aquesta mateixa responsabilitat se'ns hauria d'encomanar a tots (essent la Generalitat, o les administracions, només uns dipositaris importants d'aquesta responsabilitat).
Amb totes les diferències entre el principi del XX i aquest principi del XXI, el repte és exactament el mateix: aquells homes de la Renaixença i del Modernisme van fer renéixer i van modernitzar el país en una línia concreta, i no en una altra. En una línia de catalanitat i de coresponsabilitat amb el país. Nosaltres també podem, generacionalment, assumir que les lleis són les lleis i que mana qui mana i que poc més hi podem fer que anar tirant de competències. Però també podem ser creatius, i arriscats, i sobretot responsables. Assumir que la feina no és tota de l'administració, de la mateixa manera que un entrenador de futbol pot coordinar i entrenar un equip però de cap manera és l'equip. Un cop al camp, qui de debò és el líder és el jugador. De la mateixa manera, tots som en part líders (en el nostre camp, públic i privat) del destí del nostre país.
Fixar-nos, per tant, en petiteses no és fer-se responsable de res. Ara dins del catalanisme encara hi ha qui burxa, qui es dedica a ficar el dit a l'ull, qui diu que una part dels electors són directament “idiotes” (literalitat de Joan Carretero) o qui acusa un determinat partit de covardia o de cinisme, sempre en cerca d'una puresa infèrtil. Però hi ha bones notícies, i és que la majoria del país ja ha après que ens cal a tots actuar amb seriositat. Que ara va de debò, que podem obrir una nova era política, cultural, social i econòmica si hi posem rigor i imaginació. Que ara ja no anem de catxa (farol) i que, si fem un pas agosarat, és perquè ja n'estem ben segurs.
La bona notícia és que aquests passos s'estan fent, i que (en termes del president Mas) Catalunya ha començat ja a emprendre el seu propi camí. Sense divisions inútils i sense unitats encara més absurdes: cadascú construint, i no destruint, des d'allí on més li pertoca. Això pensava en aquesta setmana de Palaus, d'herois, de cultura retrobada i de modernisme: m'agrada la música que comença a sonar en aquest país.
