La cruïlla europea

Acabada la treva imposada per l'estiu, l'economia europea s'apropa a una cruïlla que definirà el seu futur com a unió política i monetària. La situació no és bona i aquesta setmana els líders europeus han decidit continuar aplicant la mateixa recepta: xutar la pilota cap endavant sense atacar l'arrel dels problemes.

L'anunci d'atorgar als bancs liquiditat il·limitada és la morfina que s'aplica al malalt terminal per tal que no pateixi. Les borses han reaccionat amb repunts moderats, perquè per una estona no sentiran el dolor, però la malaltia continuarà avançant fins que Europa no agafi el bou per les banyes.

El pronòstic no és bo per als països perifèrics del continent. Fins avui, els poderosos de la Unió, es a dir, els que paguen els rescats, no paraven de repetir que evitarien de totes totes un col·lapse de la moneda única i l'enfonsament de l'economia regional. Aquesta mena de garantia donava als mandataris dels països en dificultats la tranquil·litat de saber-se amb les espatlles cobertes. Fins avui.

Per primer cop, el discurs francoalemany ha començat a variar lleugerament, fent saltar totes les alarmes internes a Madrid, Roma, Lisboa, Dublín i Atenes. Les darreres declaracions de la cancellera Merkel van passar desapercebudes: “No permetrem un default desordenat de Grècia.” Fins avui sempre deia que no n'hi hauria, de default. Ara matisa que no serà desordenat. Fins avui, hi havia una certa unanimitat que un crac a Grècia, l'Estat espanyol, Itàlia, Portugal o Irlanda seria nefast per a Europa. Ara són cada vegada més nombroses les veus al nord del continent que suggereixen la conveniència de deixar que tot se'n vagi en orris, per tornar a bastir de zero una nova unió de dues velocitats. L'experiment d'unir realitats tan dispars en una moneda comuna s'ha demostrat fallit, asseguren.

És normal aquesta reacció dels que han de pagar la festa, perquè quan la crisi va fer acte de presència, ells van reaccionar de seguida retallant sous, jornades laborals i prestacions socials, alhora que els països que ara han de rescatar feien trampes al solitari amb els comptes públics o regalaven xecs de 400 euros tot negant l'existència de la crisi.

En aquest context, una Catalunya espanyola té totes les de perdre. Quedarà integrada al bloc de segona divisió i veurà com Madrid li segueix traient diners de la cartera sense demanar permís. Una Catalunya sobirana hauria de pagar la festa com Alemanya i França, sí, però podria posar condicions com Finlàndia.