Parlem de política o d'economia?

Destriar l'economia de la política o la política de l'economia no és tan fàcil, i des de fa força temps, molt menys. Les ideologies han quedat sobrepassades, d'altres, inservibles o fracassades i, en el fons, la causa de tot ha estat l'economia. A casa nostra, els partits polítics s'afanyen a intentar trobar un espai diferenciat de la competència, més enllà de la dialèctica, un intent fracassat perquè l'espai s'ha reduït tant que, malgrat els seus missatges de màrqueting, finalment la realitat s'imposa a la de la possible ideologia. I la trista realitat és que s'han d'acontentar només a poder tenir un discurs propi en la campanya electoral –que tot s'hi val– i si ets a l'oposició. La responsabilitat de govern no permet torçar massa la teva política perquè, immediatament, com ha passat a l'Estat espanyol, els altres hi intervenen, t'intervenen i et recondueixen en el gruix de la política comuna, que precisament té poc idealisme i molt de pragmatisme.

El socialisme en el poder és el que, amb l'aval i l'alegria del PP, va introduir en la Constitució espanyola la mort del keynesianisme, a més de totes aquestes reformes laborals, la retallada de pensions, congelació de sous, etc. I és el mateix que fa pocs anys va treure l'impost del patrimoni, per injust, i ara com ara, en la campanya electoral, el torna a introduir durant dos anys com una mena d'eslògan: “que pagui qui més té”. I sospito que el socialisme a l'oposició tornarà a ser un partit indignat, amb propostes d'esquerres, com si l'herència del seu pas en el govern fos el somni d'una nit d'estiu.

A Catalunya, passa el mateix en la situació en què estem: no hi ha cap marge per fer política si no té com a primer objectiu embridar el dèficit i reduir-lo. La nostra situació i herència, són molt preocupants i tot i que ara com ara ningú no es vulgui fer responsable del passat, seria desitjable que, almenys, algú tingués l'honestedat política i el patriotisme de fer-se responsable del futur i sumar esforços per contenir aquesta hemorràgia que sagna sense parar i que ens pot portar a un final tràgic de tot plegat.

Les dades són prou eloqüents i parlen per elles mateixes. El govern tripartit de José Montilla ens va deixar un dèficit de 8.000 milions d'euros, amb una gran tendència a la baixa dels ingressos. Els ingressos no financers de la Generalitat del 2010 són iguals dels del 2006, i en els dos últims exercicis les pèrdues han estat de 3.400 milions d'euros. A més, la despesa no financera de Catalunya del 2004 al 2010 ha augmentat un 60 per cent. el 2010, el govern de Catalunya va haver de pagar 900 milions només per interessos del deute. El 2011 seran 1.400 milions, i segons la tendència, el 2012 en seran 1.600 milions. Per fer-ne una comparació, el pressupost del 2011 de la conselleria de Benestar i Família és de 1.746 milions d'euros; la d'Economia i Coneixement, d'1.213 milions; la d'Interior, d'1.144 milions; i la de Territori i Sostenibilitat, de 1.362 milions. I a tot això, s'hi ha de tenir en compte que hi ha conselleries en què els pressupostos s'han rebaixat el 24% durant l'últim exercici.

Tret del pressupost dels departaments de Salut i d'Ensenyament, els comptes de qualsevol altra conselleria de la Generalitat són inferiors a l'import d'interessos a pagar. Si aquesta contundència dels números no és un argument per arribar a un gran acord polític per salvar l'economia és que els catalans no ens mereixem ni aquests polítics ni aquests partits.