Utopia i present
Aquest vol ser un article d'homenatge a l'historiador Josep Termes. No vaig ser alumne seu, però d'ell vaig aprendre algunes de les coses fonamentals que sé sobre el meu país i la seva història. La primera idea que existia una tradició catalanista d'esquerres me la va fer veure, amb l'apassionament que solia posar en la defensa dels seus punts de vista, Maria Aurèlia Capmany. Després, Frederica Montseny. Del meu llibre de Converses amb Frederica Montseny, que vaig començar el 1974 i vaig acabar el 1976, a hores d'ara el més interessant no em sembla tant el que ella deia sobre el que havia viscut –amb explicacions que sovint caldria posar en quarantena– sinó el que ella explicava sobre el que havia llegit o havia sentit dir als seus pares. Per exemple, que Federico Urales, al capçal del llit en comptes d'un santcrist hi tenia un retrat de Pi i Margall; és a dir, l'íntima relació entre el fracàs del federalisme i l'èxit de les idees anarquistes.
Però va ser Josep Termes el qui va reordenar sòlidament tots aquests arguments. Ho va fer d'una manera científica i acadèmica, com li corresponia i, per tant, d'una forma documentada. Així, per exemple, en el llibre Històries de la Catalunya treballadora, publicat l'any 2000, Josep Termes dóna notícia d'un treball de l'enginyer anarquista Ricardo Mella que va guanyar el Segundo Certamen Socialista destinat a premiar una “novelita filosófica o cuadro imaginativo y descriptivo de costumbres en plena Anarquía o de la sociedad del porvenir”. El treball es titula La Nueva Utopía i està dedicat a explicar com seria la ciutat del futur. Aquest text de Ricardo Mella va ser escrit l'agost de 1889 i el que sorprèn és que, més d'un segle després, aquella utopia s'ha convertit en realitat. Mella imagina una ciutat on els habitatges no són insalubres; els carrers no són estrets; les indústries estan instal·lades a l'extraradi; les escoles, les biblioteques i els centres de salut estan repartits harmònicament per cada barri; i on el vell urbanisme ha donat pas a “grandes edificios perfectamente alineados, separados por pequeños jardines donde juegan alegremente los niños de la vecindad”.
aquest article torna a posar en relleu una obvietat que els periodistes sovint oblidem: sense un coneixement del que va passar ahir és impossible una avaluació mínimament encertada del que està passant avui. ¿Com explicar, per exemple, als indignats, o a les persones que, en aquests moments, s'ho estan passant malament, que la crisi actual és la conseqüència d'un èxit, i no d'un fracàs? Molt poques de les utopies socials o urbanes han arribat a convertir-se en realitat i, sovint, el contacte amb la realitat les ha transformat en sistemes monstruosos d'opressió. La utopia de Ricardo Mella, que intencionadament Josep Termes ens va donar a conèixer, ha estat una utopia victoriosa, perquè efectivament els nostres carrers i les nostres ciutats s'assemblen molt a aquelles que l'enginyer anarquista descrivia en el seu article. Ara bé, si aquesta utopia s'ha fet realitat és després d'un llarg període de sang, suor i llàgrimes, d'interessos i lluites contraposades, d'actuacions públiques i privades, de gestes individuals i col·lectives. Si la volem conservar, aquesta utopia, no ens queda més remei, en primer lloc, que emmirallar-nos en l'esforç de les generacions que ens han precedit. I, en segon lloc, deixar de fer-nos les víctimes i posar-nos activament a treballar.
