opinió
Unes primàries avorrides
de rivalitat fraterna
Són sis i un d'ells estarà cridat aviat a competir amb Nicolas Sarkozy pel pròxim mandat presidencial. Són sis i fan el que poden per diferenciar-se els uns dels altres sense, però, arribar a l'enfrontament directe, causa històrica de tants fracassos electorals del Partit Socialista. Es critiquen suaument, es contradiuen amb bona educació, no es tallen mai la paraula, van en compte que no es vessi ni una gota de sang. La campanya socialista per les primàries, fins ara, és una demostració de rivalitat fraternal, de competició responsable, d'enfrontament serè però, Déu meu, quin avorriment! Es tracta, cal dir-ho, d'una elecció inèdita: per primera vegada, a França, el candidat d'un partit a les eleccions presidencials serà escollit en unes primàries obertes a la totalitat del cos electoral. Una elecció inèdita, lògicament, planteja problemes inèdits d'organització, de comunicació, d'estratègia i, fins i tot, de previsions electorals: els instituts de sondeig reconeixen que són incapaços de construir una metodologia fiable per establir una estimació dels resultats.
Ara per ara, sembla que una gran quantitat de francesos encara pensi que l'elecció està reservada exclusivament als adherents del Partit Socialista i les campanyes de comunicació per fer entendre que qualsevol elector hi pot participar pareixen poc eficaces. Els responsables del Partit Socialista han posat el llistó de l'èxit quantitatiu en el milió d'electors, però ho han fet a cegues, perquè és un nombre que queda bé, que desprèn seriositat.
La tebior dels sis candidats, temorosos de ser acusats de sabotatge si es mostren massa agressius, no incita gaire a despertar l'interès. O, més aviat, es podria dir que aquesta elecció interna comença a despertar l'interès malgrat la tebior dels sis candidats. El primer debat televisiu que els va reunir va ser llarguíssim i ensopit però va obtenir un veritable èxit d'audiència. François Hollande i Martine Aubry, els dos candidats amb més possibilitats de victòria, van aconseguir semblar creïbles quan, tots dos, van afirmar que si no guanyessin es posarien immediatament a treballar en favor de qui hagués guanyat. Això, que en moltes democràcies és una evidència de la qual no cal ni parlar, a França és un objecte verbal encara bastant poc identificat.
El 2007, en unes primàries reservades als militants socialistes ningú no va creure que els dos perdedors, Dominique Strauss-Kahn i Laurent Fabius, es posarien al servei de la vencedora, Ségolène Royal. I, efectivament, no van fer-ho. Van fer tot el contrari. Avui, però, l'avorriment d'aquesta campanya de les primàries no amaga que els socialistes francesos han madurat i que, per ara, resisteixen sense problemes aparents a les habituals temptacions de petits assassinats entre amics.