Boges

Llegeixo amb gran plaer la novel·la L'estranya desaparició d'Esme Lennox, de la irlandesa Maggie O'Farrell, publicada ja fa un parell d'anys en català per La Campana. M'enfonso amb facilitat en la història d'una nena que no encaixava en la seva família, ni en la societat a la qual pertanyia ni en l'època que li havia tocat viure. Esme, que passa seixanta anys reclosa en un centre psiquiàtric. Aquesta noia que l'autora descriu amb paraules precises: “sempre s'enrabiava quan li volien posar la brida.” Em recorda la vida de Camille Claudel, la germana del poeta, l'amant de l'escultor August Rodin, que va acabar els seus dies en penombra després d'haver volgut il·luminar la vida dels dos creadors. Em recorda les breus i adolorides vides de les poetes Sylvia Plath i Anne Sexton, consumides per una estripada lluita interior entre la poesia i la maternitat. Em recorda Virginia Woolf i les seves anades i vingudes de la lucidesa a la bogeria, impulsada sempre per la seva necessitat íntima d'escriure, que se l'enduia en una voràgine que l'allunyava del món i de les persones que l'estimaven. Em recorda Janet Frame [a la foto], l'escriptora neozelandesa, sempre candidata al Nobel, que va morir l'any 2004. Frame va ser una nena d'una timidesa malaltissa, solitària, que va mantenir-se verge fins als 36 anys. La persona que la treure del seu aïllament va ser un professor de qui es va enamorar. Janet passava una època dolenta: se li havia mort una germana, el seu germà tenia crisis d'epilèpsia i la perspectiva d'una llarga i avorrida vida dedicada a l'ensenyament la desesperaven fins al punt que va intentar suïcidar-se. El seu professor i enamorat li va recomanar que ingressés en un sanatori mental. Els metges li van diagnosticar erròniament una esquizofrènia i Janet va quedar ingressada al manicomi durant vuit anys. Allà, Janet Frame va dedicar-se sobretot a llegir i a escriure. L'any 1952 va guanyar un premi literari amb el recull de relats El llac. Aquest fet la va salvar d'una intervenció de psicocirurgia que, si s'hagués realitzat, probablement l'hauria privada de la seva creativitat per sempre. Ai, la frontera entre el geni creatiu i la bogeria!