Espanya contra el català
Si ens hem de creure els informes i les conclusions del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, el principal problema que té actualment la llengua catalana es diu Estat espanyol. Sense subterfugis ni eufemismes: és Espanya. Aquesta Espanya única i homogènia que finalment s'ha acabat imposant en la mentalitat dels nostres veïns d'una manera generalitzada. Els atacs contra la nostra llengua (que, curiosament, per a ells també hauria de ser seva tot i que la maltracten) tenen una explicació històrica cada cop més clara.
Abans del franquisme, a Catalunya el català era la llengua que, amb diferència, tenia més parlants. En moltes zones el nombre de catalanoparlants d'origen s'acostava al 100 per cent i els monolingües en aquesta parla no eren pas, encara, una espècie extingida.
Va arribar el franquisme i, gràcies a la combinació d'una immigració massiva i una política de genocidi lingüístic que va permetre arrelar als immigrants exigint que els locals els parléssim la lengua del imperio, una vuitantena d'anys després la salut del català és crítica, i si no ho és més és perquè molts d'aquests nouvinguts d'origen espanyol han volgut i sabut entendre'ns. Tanmateix, les mateixes dades aportades per Mascarell revelen que entre la gent més jove s'està equilibrant la relació amb el castellà, la qual cosa demostra un cert èxit de la immersió. Està clar, doncs, que la lluita de l'Estat espanyol, de la senyora Alícia Sánchez Camacho i de tota la tropa d'opositors a la immersió, no fa altra cosa que voler preservar no pas el castellà, que té una salut de ferro, sinó l'herència genocida del franquisme.
