Job, Malick, Déu i el Mal

A mi, L'arbre de la vida em va interessar molt. De fet, confesso que em vaig emocionar, més enllà i tot de la reflexió intel·lectual que convoca i provoca. Després de llegir-ne unes quantes crítiques, puc arribar a admetre que hi ha un excés del que en podríem dir síndrome National Geographic, és a dir, una allau d'imatges que són les encarregades d'evocar l'origen de la vida i la seva evolució. Calia incidir en el camí que va de l'enormitat al detall més intranscendent, però potser havien de ser només apunts i no pas una simfonia. En tot cas, és igual. El que compta és l'atreviment de pensar aquest desnivell narratiu, el canvi d'òptica descomunal, el pas que va de l'univers al pati de casa. El desgavell poderós de la naturalesa, imparable, ineluctable, versus la mínima condició humana, fràgil i conscient de la fragilitat. La pel·lícula de Malick comença amb una cita del llibre de Job que marca el to, la voluntat dramàtica del film. El moll de l'os. Si Déu existeix i és bo, per què permet el Mal? Aquesta és una pregunta que ha corsecat l'ànima de fidels i pensadors, fins al límit que homes com Tomàs d'Aquino o Ramon Llull es van arribar a qüestionar la fe en plantejar-la. I aquesta és la pregunta sense resposta (o amb respostes múltiples: la pacient, l'enfurismada, l'altiva, la desesperada, la que et fa sotsobrar) que L'arbre de la vida ens formula. Fa anys, en la seva última lliçó a la Universitat de Girona, Modest Prats va centrar el seu discurs sobre Job i els altres i va dir: “El tema central del Llibre de Job és el sofriment del just en contrast amb la prosperitat dels impius.” I va citar, al costat de Job, exemples com els de Dostoievski o Camus, per il·lustrar aquesta constant reflexió que no pertany exclusivament a l'àmbit de la teologia sinó que s'endinsa en el terreny de la més fonda idea sobre la presència de l'home en el cosmos. Terence Malick irromp en aquestes aigües tèrboles amb una narració zigzaguejant i mínima, sincopada i fulminant, amb ressons bíblics, per descomptat, i amb uns personatges que pateixen el neguit i el desemparament. I alhora, com en el poema de Comadira El triomf de la vida, hi ha tendresa i pietat just a la vora del no-res: “Vida i no-res fets un / sol sentit sense sentit.” O com deia Paul Ricoeur, “allò que es revela és també allò que s'amaga”.