Sota el pes de l'abstenció

A la seva condició d'escriptor, historiador i professor universitari, Alfred Bosch hi ha de sumar, des de dissabte, la de polític. He de començar, doncs, aquesta columna, en la qual li prenc el relleu, felicitant-lo: primer per la seva victòria en la pugna amb Joan Ridao per encapçalar les llistes d'ERC en les properes eleccions, i després per la valentia que denota, en aquests temps que vivim, la decisió de passar de l'activisme polític a la política partidista i institucional.

A l'Alfred Bosch també he de desitjar-li sort, que n'hi caldrà, i molta. A ell i a la nova direcció que prendrà les regnes del partit l'1 d'octubre. I això ja no ho dic tan a la vista de la mala expectativa electoral que les enquestes atorguen a ERC de cara la contesa electoral del 20 de novembre. Em fixo més, ara, en el fet que la majoria dels militants van donar l'esquena o van restar indiferents a la possibilitat de participar en la designació de les persones que han de dirigir el partit i han de representar-lo en les institucions, en aquest cas el Congrés dels Diputats. És veritat que la victòria de Bosch reforça Junqueras com a president i Rovira com a secretària general; però és igualment cert que el gruix de la militància s'ho mira de lluny, segurament escèptica i cansada.

Aquest és, doncs, el veritable repte del nou triumvirat d'ERC. D'una banda, trenar ponts amb el miler de militants que van votar Ridao. Però sobretot posar dempeus i a treballar els quatre milers que dissabte van quedar-se a casa. Si no convencen els seus, seran capaços de convèncer algú altre el 20 de novembre?