El cinema com a esperança

Aquests dies, el cinema català (i en català) ha ocupat les primeres planes dels diaris. Per un costat, l'acord a què han arribat la Generalitat i els poders fàctics (exhibidors i majors americanes) perquè la situació esperpèntica que patim s'arregli, almenys en part. Que només un 3% del que es pot veure a les sales del país sigui en català és una barbaritat colossal, un despropòsit que atempta contra el més comú dels sentits. Què fer per oferir una solució a aquest problema tan evident? Hi ha hagut, al llarg dels anys, intents de tot tipus, des de la submissió més flagrant fins a la duresa legislativa, des dels intents de diàleg fins a l'enfrontament més cruent. Sempre, amb el teló de fons de la pràctica impossibilitat que té el govern català d'imposar una norma que inclogui sancions davant del poder omnívor de les grans productores. Parlem de cinema però també de la manca d'una estructura que sigui capaç de fer valer la dignitat del país per damunt dels interessos particulars. Es va criticar la llei del cinema justament perquè era coercitiva, com si algú pogués arribar a pensar que les lleis, en general, són pitxers de flors per fer bonic. I és clar que ho era: per definició. Ara, gràcies a aquella norma del conseller Tresserras, el nou responsable de Cultura ha aconseguit eixamplar l'horitzó. El que em revolta és que es dubti de l'interès del públic català per escoltar la seva llengua en un cinema. Què es pensen? Que, en igualtat de condicions, no ens abocarem a les pel·lícules doblades en la llengua pròpia del país? Dubtar d'això (ho repeteixo: en igualtat de condicions i no pas en sales quasi clandestines) és tenir ben poca consciència de la realitat catalana.

Per un altre costat, dues alegries estètiques. I, per descomptat, de conseqüències polítiques. Isaki Lacuesta guanya en el Festival de Sant Sebastià i Pa negre aspira als Oscar. El sol fet que un film en català tingui la possibilitat d'ocupar l'escenari més vist del món es pot equiparar al somni, llargament cobejat, de tenir un Nobel de Literatura entre nosaltres. No pas pel premi en si mateix, sinó pel plus de visibilitat que el premi atorga. No vivim en el millor dels mons possibles, però hi ha detalls que, si més no, ens fan pensar que encara hi ha alguna esperança, per menor que sigui.