Conte (o no) sobre el pacte fiscal
El pacte fiscal que CiU enarbora com a estendard electoral i pica de negociació política és una pastanaga bonica, però una pastanaga de sínia, al cap i a la fi. En el context de recessió econòmica en què vivim i viurem encara durant uns quants anys més, el govern espanyol resultant de les properes eleccions del 20 de novembre tindrà la necessitat de continuar reduint el cost de les administracions públiques i ho farà –els dos partits espanyols majoritaris hi han coincidit amb la boca més o menys petita i per tant és previsible que ho pactin– eliminant duplicitats de competències entre diferents nivells d'administracions.
No cal ser endeví per saber que si hi ha competències a simplificar i/o harmonitzar qui hi acabarà perdent seran les comunitats autònomes, primer per la lògica política que aconsella enfortir i concentrar l'autoritat i la centralitat dels governs en qualsevol situació de crisi i després perquè el café para todos ja és reconegut per tothom com un dels grans errors de la transició del franquisme a la democràcia.
Què passarà, doncs, amb Catalunya en un clima estatal de reformisme que pot fusionar autonomies i diputacions per crear superens amb unes competències limitades al món local? Que per raó de la nostra històrica tradició d'autogovern probablement aconseguirem mantenir de forma excepcional algunes competències autonòmiques transferides, encara que segurament devaluades en sobirania. Però com que aquest fet ja constituirà per si sol una excepció, com que les excepcionalitats catalanes encenen els ànims arreu d'Espanya i com que el nou govern ni voldrà repetir un nou mosaic autonòmic ni es voldrà jugar la pell augmentant encara més les distàncies d'estatus entre Catalunya i la resta, la inclusió del pacte fiscal en la negociació d'aquest nou context d'estructuració de l'Estat esdevindrà una simple formulació. Un recurs que s'utilitzarà d'esquer, de la mateixa manera que per vendre alguna cosa es posa el preu de sortida a la banda alta amb la intenció de forçar que la mitjana del preu consensuat sigui més elevada. "Menys Espanya i més Europa" respondrem llavors a la negativa. Però tampoc Europa no ens sentirà, ensordida per l'únic concert possible: el de sac de gemecs.
