Els culers de Mourinho...

Hi havia una vegada, fa tot just tres anys, una vella, covarda i salvatge terra plena de fans de Mourinho. Una pàtria amb savis com ara Enric Bañeres, “el primer mourinhista de Barcelona”, que es referia al nostre actual entrenador com “el noi de Santpedor, bendecido por la lírica de rapsodas catalanes. Alguien se preguntará si también garantiza un equipo competitivo y ganador. Pero, ¿a quién puede importarle eso? Su condición de símbolo ofusca y ensombrece a todo lo demás”. Bañeres, futuròleg preclar, no estava sol. El nostre Lluís Canut també ens advertia que “sería una pena que por esperar a las notas de final de curso no se hicieran los deberes a tiempo, dejando escapar una opción tan sólida como la de José Mourinho, un técnico capaz de agitar a un equipo apalancado”. El viatjat Lluís Foix anava més enllà: “Deseo lo mejor para Pep Guardiola. Sus victorias serán mías. Pero sus fracasos, que de verdad no deseo, serán suyos y del president Laporta, que ha preferido enrocarse en la filosofía futbolística alicorta y desfasada de Johan Cruyff, un personaje que siempre tendrá la razón.” (ambdues a El Mundo Deportivo). No vull escarnir la capacitat d'aquests visionaris del futbol, perquè el mister en qüestió ha sorprès tot el planeta. Però resulta increïble veure les mateixes llumeneres arrufar el nas davant les temptatives de Guardiola per posar pau i seny al club. És sideral que Dagoberto Escocia, des del seu altar a La Vanguardia, mani callar el tècnic més brillant de la nostra història, empetitit per ell mateix fa poc temps. Però, ai las, tot això amaga quelcom conegut: els nois de can Godó no poden suportar la pervivència d'un triomf de Laporta. Preferirien vendre sa mare abans que acceptar una resolució pacífica de l'acció de responsabilitat interposada per la junta Rosell. Nois, rellegiu els vostres mots i reflexioneu una mica abans de tornar a pontificar. No obstant, tenies raó, Bañeres: al final el mite ho ofuscarà tot. També a vosaltres, els culers de Mourinho...