Opinió

Alemanya: problema i solució

Els alemanys saben que la seva responsabilitat és gran per tornar a posar en marxa Europa, però també per poder administrar la seva potència econòmica, política i cultural al continent

La senyora Angela Merkel va acon­se­guir el dia 29 de setem­bre que el Bun­des­tag aprovés la votació cru­cial per ampliar els fons de res­cat per reno­var l'ajut a Grècia i també per fer tot el pos­si­ble perquè cap país no hagués de sor­tir de la zona euro, perquè la mateixa existència de la Unió Euro­pea en podria resul­tar irre­ver­si­ble­ment per­ju­di­cada. La can­ce­llera Merkel lluita per no ser ella la qui poso fi a una de les con­ques­tes més reals i pal­pa­bles del camí cap a la uni­tat euro­pea, que no és altra que una moneda única per a aquells països que han deci­dit for­mar part de l'euro­zona.

La idea que la ines­ta­bi­li­tat de les finan­ces dels estats que han hagut de ser res­ca­tats in extre­mis és la causa prin­ci­pal de la crisi euro­pea, és com­par­tida per polítics com el pre­si­dent Obama i també per la gran majo­ria de comen­ta­ris­tes d'arreu del món que veuen en la perifèria d'Europa el gran perill del moment. Penso que aquesta idea és certa, però només en part. El gran pro­blema seria si Ale­ma­nya es desen­tengués del seu paper cen­tral en la recu­pe­ració del con­ti­nent i anés pel seu compte.

Ernest Renan va defi­nir la nació després de la des­feta fran­cesa en la guerra con­tra Prússia amb la cone­guda sentència que una nació és el ple­bis­cit de cada dia. Deia que no hi ha res de millor al món que un ale­many moral, però que res no era pit­jor que un ale­many des­mo­ra­lit­zat. La votació del dia 29 fou deci­siva perquè els ale­manys, que cas­ti­guen cada vegada que s'obren unes urnes la coa­lició de Merkel, dones­sin suport al govern en un tema que és vital per a Ale­ma­nya però també ho és per a tots els euro­peus. Ale­ma­nya no es pot esca­par d'aquesta res­pon­sa­bi­li­tat. Per la seva pròpia esta­bi­li­tat i per l'esta­bi­li­tat de tots.

Tots sabem, els ale­manys els pri­mers, que el reno­vat com­promís d'ajut a Grècia no arre­gla la situ­ació perquè ningú no ha acla­rit com els països ofe­gats pels seus dèficits poden sor­tir-se'n, del cicle viciós de les dràsti­ques mesu­res d'aus­te­ri­tat i el declivi econòmic impa­ra­ble. S'ha posat un pedaç que no resol el pro­blema però que ajuda a seguir enda­vant, encara que hi hagi la cer­tesa que tard o d'hora s'aca­barà dema­nant més fons a la UE i al Banc Cen­tral Euro­peu perquè les soci­e­tats sot­me­ses a sacri­fi­cis tan extra­or­di­na­ris no sabran ni podran aixe­car el vol, i a estar en con­di­ci­ons d'equi­li­brar el dèficit que els ha enfon­sat.

És molt posi­tiu, però, que Merkel segueixi llui­tant per sal­var l'euro i per no des­mo­ra­lit­zar encara més els ale­manys, que estan tips de pagar pels errors comp­ta­bles i polítics dels governs que han esti­rat més el braç que la mànega durant tant de temps. La premsa ale­ma­nya insis­teix que no hi hau­ria d'haver més diners per a aquells països que, fiant-se de bancs insol­vents, s'han situat al pen­dent de la fallida. Als Estats Units, almenys, els diners públics per apun­ta­lar les ins­ti­tu­ci­ons finan­ce­res amb pro­ble­mes han que­dat en pro­pi­e­tat de l'Estat, men­tre que a Europa s'ha aju­dat els bancs sense cap con­tra­pres­tació. També s'ha produït una certa con­fusió per part dels governs, que no han expli­cat amb trans­parència els pas­sos que feien per afron­tar la crisi finan­cera.

El con­ser­va­dor Die Welt ho deia aquesta set­mana amb clare­dat: “Europa està, sens dubte, en perill. No perquè als ciu­ta­dans euro­peus no els agradi la Unió Euro­pea sinó perquè no l'ente­nen. Perquè ni tan sols la poden reconèixer. Perquè ningú no els explica el sen­tit de les deci­si­ons, qui­nes són les eta­pes a seguir, pas a pas, i fins a on s'ha d'arri­bar. L'expli­cació més recur­rent és que la Unió ha d'exis­tir i que no hi ha alter­na­tiva.”

Ale­ma­nya és el pro­blema i també la solució. No és que hagi creat la ines­ta­bi­li­tat finan­cera exis­tent, tot i que els seus bancs han fet nego­cis amb Grècia i amb altres països que estan en crisi. El gran poeta Goethe, molt abans que existís l'Ale­ma­nya uni­fi­cada, va escriure que els “ale­manys fan totes les coses difícils, tant per ells matei­xos com per tots els altres”. Els ale­manys saben que la seva res­pon­sa­bi­li­tat és gran per tor­nar a posar en marxa Europa, però també per poder admi­nis­trar la seva potència econòmica, política i cul­tu­ral al con­ti­nent. Ho deia Jorge Semprún, un exco­mu­nista que va pas­sar més d'un any al camp d'exter­mini de Buc­henwald i que va escriure pàgines pre­ci­o­ses sobre la gene­ro­si­tat d'Ale­ma­nya després de la guerra: és el país euro­peu que té experiència de dos tota­li­ta­ris­mes, i per això és qui ha de llui­tar pel futur d'Europa.

Pen­sava que Merkel tren­cava sub­til­ment la cul­tura política que s'ha prac­ti­cat a l'Ale­ma­nya democràtica, des d'Ade­na­uer fins a Schröeder, i que Hel­mut Sch­midt ho defi­nia en una sentència breu i categòrica: “Mai sense Europa, res sense França.” Si la història d'Ale­ma­nya ha estat tràgica en molts aspec­tes, també ha fet tot el que calia perquè con­tribuís des de l'avant­guarda d'una expansió democràtica i uni­ver­sa­lista de la idea d'Europa.

Hi ha molta lite­ra­tura política sobre el Pla Mars­hall, que abocà a Europa cen­te­nars de mili­ons de dòlars per esbor­rar les runes d'un con­ti­nent des­truït per dues guer­res que cau­sa­ren uns vui­tanta mili­ons de morts, segons les ver­si­ons més con­ser­va­do­res. Ale­manys, britànics, fran­ce­sos, ita­li­ans i d'altres se'n bene­fi­ci­a­ren molt. Però els grans bene­fi­ci­a­ris foren els Estats Units que, amb aquell pla d'ajut, desen­vo­lu­pa­ren encara més la seva eco­no­mia naci­o­nal. Tras­lla­dant l'experiència al paper d'Ale­ma­nya en els últims vint anys, es com­prova que també els ciu­ta­dans, les empre­ses i els governs de Bonn i Berlín han tret molts bene­fi­cis d'una gene­ro­si­tat que ha rever­tit a favor dels seus interes­sos. Només cal visi­tar alguns indrets de l'illa de Mallorca per veure com les pro­pi­e­tats són d'ale­manys que hi viuen oca­si­o­nal­ment. No cal dir que el mateix passa amb l'expor­tació de la indústria i dels béns d'equip ale­manys que tenen el destí en d'altres socis de la Unió Euro­pea.

La senyora Merkel ha seguit la tra­dició inau­gu­rada per Ade­na­uer. Que duri i que ho pugui fer. Per bé de tots.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.