Crònica d'un viatge
Com que es presentava la traducció d'un llibre meu a l'asturià, em conviden a tornar al Principat. Quin país més agradable! Un amic català em pregunta: “Però, ¿quanta gent pot arribar-te a llegir, en asturià?” I jo: “Se me'n refot. El que em fa il·lusió és que em puguin entendre els meus amics d'allà, que en tinc uns quants.”
M'he estat a la capital, Uviéu, una ciutat a la mesura humana, bella i vella, però, pel meu gust, massa plena d'estàtues. N'hi ha una de dedicada a Woody Allen, que hi ha filmat i n'ha dit coses boniques. L'acte es fa al Real Instituto de Estudios Asturianos (tot és tan reial com real, a Uviéu, si no més). Ramón d'Andrés, el traductor, i l'escriptor Xuan Bello, l'oficiant, parlen en asturià. Jo, també. Era la primera vegada que es feia servir la llengua pròpia en aquest espai reverencial! No faig broma.
¿Per què hi ha, a Astúries, agreujada per anys de polítiques descuroses, aquesta deixadesa lingüística? ¿Per què estan tan sols, els asturianistes? Cascos ha promès que tindrà l'asturià com una prioritat. I que el seu partit anirà a Madrid a batallar contra els nacionalismes (contra l'espanyol, el més àcid de tots, no, però). Un poeta m'explica que Areces, l'anterior president, va oblidar-se de l'asturià perquè, com a bon maoista d'origen, es va marcar unes prioritats molt clares. La llengua, llavors, no hi era, i ja no hi va ser mai.
A Uviéu s'hi deu viure molt bé. Hi ha una confiteria, Camilo de Blas, que, només de badoquejar una estona a l'aparador, et fa salivejar. Es nota que és una gran ciutat de províncies. Una escriptora jove em diu que hi ha una població molt envellida. Potser sí que, en proporció, es veuen menys cotxets de bessons que no pas a Vilafranca del Penedès (malgrat que és una ciutat sis vegades més gran que la meva). Hi ha el negoci de la sidra, una beguda que mereix tota la nostra estima. S'hi menja bé i abundantment. Hi vaig tastar una cosa que encara no havia trobat mai en les cartes dels chigres (els bars asturians autèntics): morcilla matachana –en realitat, una especialitat lleonesa–. Busco de què és feta. Cito en la llengua de l'imperi, que fa més impressió: “Cebolla, sangre, sal, pimentón, manteca y especias.” Era boníssima.
Vaig agafar un taxi per anar a casa de l'amic Bello. En sentir, el taxista, un noi de la meva edat, que jo “falaba asturianu”, va somriure i es va creure en la necessitat de fer-me saber que allò era una solemne collonada, que allà ningú el feia servir. “Algunas palabras, nada más. Gocho, por ejemplo.” El porc sí, que el diuen en asturià, segons el sociolingüista que feia el taxi. Però poca cosa més. Em cita alguns mots en bable (una designació que cap asturianista no usa). No ens en sortirem. La cosa pintoresca i etnogràfica, i para de comptar!
Hi ha, a Uviéu, dues bones llibreries de vell. Aquí s'hi ha de ser feliç. Un país tan verd, on no ha arribat, encara, l'aram tardorenc. Ara ve un senyor d'uns seixanta anys per fer-me fotos. Em sent parlar en asturià, i somriu. Es veu que els fa gràcia, això. ¿D'on ets?, em pregunta en perfecte castellà. Català, responc. Llavors buida el pap. Sense alçar la veu, amb un somriure als llavis (“ponte un poquitín más pa' allá. Así”), aboca el vòmit doctrinari habitual: a Catalunya no es pot triar la llengua de l'ensenyament, es multa el qui retola en castellà i els usuaris de la llengua de Pemán són perseguits d'una manera obsessiva. Para el carro! Ell va venir de visita fa uns quants anys, i va sentir-se vexat perquè tothom li enraonava en català... a Barcelona! (em frego els ulls, em trec la cera de les orelles, i ara sóc jo qui somriu). No hi ha res a fer. Això no canviarà mai. Els federalistes haurien de viatjar més per les amables i fraternals terres d'Espanya. Tots aquests recalcitrants ens voldrien veure convertits en matachana. No m'estranya: ens hem inventat una llengua per tocar-los els nassos. I una cultura, i una manera pròpia de ser. “Y hasta los jugadores del Barça solo hablan catalán” (el fotògraf dixit).
