L'home que pesava massa

Els prejudicis evolucionen però no desapareixen. Avui dia és impensable, i fins i tot és delicte, desqualificar algú perquè no creu en Déu, o perquè té ancestres negres, o perquè practica la sodomia; però el governador de New Jersey, Chris Christie, que valorava la possibilitat de presentar-se a les primàries del partit republicà, ha rebut crítiques per ser massa gras. Es veu que la sèrie Roseanne va caure en terra de poc gruix i no va donar fruit. Si els comentaristes demòcrates no han trobat res de més contundent, és per pensar que hauria estat un bon candidat. Aquesta mania que els polítics han de ser exemplars en tot està arribant massa lluny. Churchill també tenia una còrpora imponent i considerava la ginebra un aliment de primera necessitat. Gandhi arriscava més la vida amb les seves dietes que no pas cap golafre amb sobrepès. Mirem enrere, i veurem com cap dels grans homes de la història no haurien passat el filtre de les nostres obsessions de correcció política, ideològica i sanitària. Com hauria de ser el polític ideal? Potser algú ni massa alt ni massa baix, ni gros ni magre, nascut en una llar de pocs mitjans, crescut i educat al marge de cap elit; que hagués fet treballs d'escassa consideració, i patit penúries fins al punt de viure al carrer; que hagués alimentat una creixent indignació contra els privilegiats de la seva societat; auster i frugal, idealista i amb una gran capacitat de treball; afegim-hi inquietuds artístiques, una sexualitat continguda i lleugerament alternativa, i sobretot un afany de reforma radical del sistema. Doncs bé, aquest és el retrat de Hitler. Potser que frenem i fem marxa enrere perquè per aquí no anem pas bé. Què n'esperem, realment, d'un polític? Que siguin un model a imitar, en l'aspecte físic i en la dimensió moral? Desencantem-nos, no hi són per això. Hi són per recollir les escombraries, portar els comptes, garantir les regles del joc, defensar la propietat, assegurar les llibertats, castigar els malfactors i defensar les fronteres. Hem de triar-los honrats i complidors, no pas meravellosos, i retirar-los aviat, abans que es sentin imprescindibles. Res més. Que s'engreixi el qui vulgui, mentre no vulgui que li paguem el compte. Si Chris Christie hagués d'inaugurar una monarquia hereditària, ens hauria de preocupar el seu colesterol i com li queda el vestit; però no és el cas.