Anys quaranta

Arribant a aquesta pàgina ben segur que haureu llegit i contemplat totes les novetats sobre la moda de tardor i hivern que publica avui la revista que teniu a les mans, i si ho llegiu en versió digital haver-ho pensat abans i haver comprat la revista, que d'alguna cosa hem de viure els que ens dediquem a aquesta feina. Total, que heu vist tot un mostrari de tall, confecció i complements que segons diuen els entesos en la matèria té un aire una mica retro que ens transporta a la dècada dels quaranta. La dècada dels quaranta del segle passat, segons hi ha el costum de dir ara amb una mica de redundància que no caldria perquè no em sembla que sigui imprescindible diferenciar-la de la dècada dels quaranta d'aquest segle, més que res perquè encara no ha passat.

Tornant a la moda, o tornant-hi només de passada, cal dir que els dissenyadors van presentar les col·leccions abans que les entitats socials catalanes alertessin que, segons les seves apreciacions sobre el terreny, la situació de crisi econòmica ens ha situat a nivells de pobresa dels duríssims anys de postguerra. Els anys quaranta. Del segle passat.

Bromes a banda, perquè la situació no està per a gaires acudits, la comparació feta entre el moment actual i la dècada posterior a la Guerra Civil pot resultar molt efectista i molt alarmista i moltes altres coses que porten el sufix -ista i que en suggereixen a d'altres que acaben amb -isme, començant per pessimisme, però que ben segur que molts dels que van viure la postguerra es poden encarregar de desmentir.

No podem negar la màxima respectabilitat a les entitats que a Catalunya lluiten contra la marginació, l'exclusió social i la pobresa, unes organitzacions que s'agrupen en l'anomenada Taula d'Entitats del Tercer Sector Social. Coneixen bé la realitat, millor que ningú. I no s'hi acaben pas de posar ara. Quan les vaques eren grasses i la tendència a la solidaritat i a preocupar-se per les classes desafavorides era més relaxada perquè els recursos permetien anar tapant forats en comptes de reparar-los, voluntaris i tècnics ja eren al peu del canó. Sort en tenim, d'aquest nivell d'implicació i compromís permanent.

Tanmateix, a banda de l'esforç i el coneixement de causa cal mantenir la credibilitat. I la comparació amb la postguerra, sincerament, em sembla una mica esbiaixada. La situació de col·lapse i devastació posterior a una guerra civil és infinitament més colpidora. L'impacte psicològic de perdre-ho tot i veure's sotmès a una dictadura de plom, com en el cas català, és brutal. L'ensulsiada és generalitzada i sense xarxa, i més si tenim en compte que a casa nostra la situació anterior a la Guerra Civil, econòmica i socialment parlant, ja no era per tirar coets. De fet, si hagués sigut per tirar coets, s'haurien tirat coets i no pas bombes durant tres anys.

Avui dia tenim una crisi galopant i hem entrat en un túnel on encara ningú no és capaç de veure la sortida, ni tan sols de mirar de trobar-la. Però encara pot anar pitjor, lamentablement. I la faula d'en Pere i el llop ja sabem tots com acaba.