Vells coneguts

Quan tenim una certa edat, un munt de peti­tes històries for­men part de les vivències més ínti­mes, aquells records amb el regust dolç del que foren i que ser­vei­xen per man­te­nir l'espe­rança que algu­nes coses encara són pos­si­bles. Man­tinc bons records de la meva antiga militància par­ti­dista i de per­so­nes amb les quals vaig com­par­tir car­net i altres con­vic­ci­ons. De les males experiències, que també en tinc, més val no par­lar-ne. Però, dels bons records, Alfonso Car­los Comín en forma part d'una manera ben defi­nida, mal­grat que només vaig com­par­tir amb ell unes poques reu­ni­ons en les dar­re­ries del fran­quisme. Tal­ment, per un grup de cris­ti­ans com­pro­me­sos en la política, Comín fou un refe­rent impres­cin­di­ble, de tal manera que fins es creà aque­lla per­versió que no érem gens comu­nis­tes, ja que nosal­tres érem comi­nis­tes. Però l'atrac­tiu per­so­nal i ideològic del per­so­natge fou sufi­ci­ent com per crear un bloc de con­vençuts acti­vis­tes. Comín des­a­pa­regué massa aviat, però de tot allò en quedà alguna cosa.

Aquesta set­mana he tin­gut la sort de com­par­tir taula i con­versa amb Antoni Comín i Oli­ve­res, fill del que fou líder històric del PSUC, i he de con­fes­sar que he tin­gut sen­sa­ci­ons pròpies d'un temps pas­sat i d'una vella conei­xença. El jove Comín, a la rat­lla de la qua­ran­tena, m'ha recor­dat el seny i la rauxa de l'altre jove que vaig conèixer fa uns trenta-cinc anys mal comp­tats, quan ens sem­blava que tot havia de ser pos­si­ble. Encara més, el nou politòleg està con­vençut que cal un dis­curs nou, entron­cat en les velles essències de la que fou potent esquerra cata­lana, des de les eines d'uns par­tits naci­o­nals que cal rede­fi­nir. Comín, reco­ne­gut i con­fes­sat mara­ga­llista, fa qua­tre mesos ha dema­nat l'ingrés al PSC i vol jugar a favor de la recu­pe­ració i/o defi­nició d'aquest impres­cin­di­ble espai de la soci­al­de­mocràcia cata­lana.

És bo com­pro­var que una nova gene­ració està dis­po­sada a impul­sar la política a par­tir d'un canvi gene­ra­ci­o­nal que ens fa falta, una moguda que comença a obser­var-se en for­ma­ci­ons polítiques de casa nos­tra, mal­grat que costa molt fer forat en les estruc­tu­res monolítiques dels par­tits. Amb tot, les joves gene­ra­ci­ons vénen amb força i els vells polítics hau­ran de cedir davant el seu impuls. Espe­rem-ho.