Pedagogia sí, però aquí
Durant un segle, el catalanisme majoritari, a cada època, ha estat banderer de la necessitat de fer pedagogia a Espanya, convençut que l'actitud contrària als interessos del nostre país en tots els àmbits era, justament, el desconeixement, la ignorància, la incultura que en tenien. La Mancomunitat, la Generalitat republicana i la de la monarquia, els governs conservadors i els progressistes, l'oposició democràtica catalana a la dictadura espanyola de torn, la intel·lectualitat més destacada, els cercles econòmics i financers, han estat paladins de les virtuts taumatúrgiques de la pedagogia, encomanant-s'hi amb la mateixa fe i entusiasme que l'esquerra hegemònica ha dispensat al federalisme, amb els mateixos resultats: cap.
Exposicions sobre Catalunya, la cultura catalana o els valors cívics d'una societat d'acollida com la nostra han recorregut tota la geografia espanyola. Els intel·lectuals d'allà han vingut aquí, amb el benemèrit objectiu del seu millor coneixement de nosaltres. Esmorzars, dinars, berenars i sopars, cicles de conferències i videoconferències, trobades, congressos, col·loquis, simposis, articles, llibres, viatges, hotels de cinc estrelles, caps de setmana, obsequis i atencions qui-sap-lo s'han reiterat amb una generositat sense precedents històrics, si més no documentats. Com no podia ser d'altra manera coneixent la nostra ingènua candidesa com a poble, tot ho hem pagat nosaltres i als representants espanyols, els més comprensius i dialogants, els amics, com si diguéssim, la festa els ha sortit de franc. Algun amable lector recorda quants van acudir, el 2006, a l'acte convocat al Círculo de Bellas Artes de Madrid en suport de l'Estatut aprovat pel Parlament?
Tant d'esforç, tantes energies, tants recursos, tantes idees, tantes bones intencions, tant de diàleg, tanta gent han donat el resultat que avui patim: ni cinc de calaix. Ningú, mai, enlloc, no hauria invertit tant i durant tant de temps en una iniciativa que sempre ha fracassat, perquè no ha comportat cap canvi positiu en l'actitud de la societat espanyola cap a Catalunya i, menys encara, no s'ha traduït en les lògiques mesures legals, acompanyades de les partides pressupostàries corresponents. No té ja cap sentit continuar picant en ferro fred, comportant-nos com si res, mentre som maltractats en l'economia, la cultura i el benestar, perdent constantment oportunitats de progrés, esperant el dia gloriós que Espanya superi, ni que sigui amb un aprovat justet, l'examen de tantes dècades de pedagogia. Però si amb tota la que hem fet fins ara, encara no han aprovat l'assignatura, ja no l'aprovaran mai. No hi ha pitjor alumne que qui no vol aprendre. És inútil, no hi ha res a fer. Espanya no té cap interès a conèixer, aprendre o estimar la realitat catalana. En el millor dels casos, se li'n ben refot. I, un cop descomptades les excepcions pertinents, no és que no ens comprenguin. És que hi estan en contra.
Per això crec que ha arribat l'hora de la pedagogia, però aquí, el moment d'explicar a la gent, clarament, la insensatesa de continuar com fins ara pel que significa d'involució, de veure passar de llarg els trens de la prosperitat i fer entendre que ens convé no continuar badant. Per motius de benestar material, prosperitat econòmica, qualitat de vida i de drets, però també de normalitat cultural, l'únic camí possible és ser estat, convertir-nos en un integrant més de la Unió Europea. El 2011, els que ens hem d'explicar no som els que defensem la independència, sinó aquells que encara s'obstinen en la dependència. Aquests són, avui, els que ens han de dir què hi guanya Catalunya en la situació actual de subordinació.
