El pacte del pacte fiscal

Sincerament no sé fins quan la societat catalana aguantarà aquest desori, però tinc el convenciment que no pot durar gaire la capacitat col·lectiva d'aguantar i d'empassar-se tants i tants despropòsits. No descobreixo res si afirmo que estem immersos en la pitjor crisi econòmica de fa moltíssims anys; tampoc ningú em contradirà si els dic que la sensació de desconcert és aclaparadora i, malgrat tota aquesta situació límit, els polítics segueixen fent política jugant amb els sentiments i els interessos particulars i de partit i molt per sobre dels de país. Les escaramusses d'aquests preludis de la campanya electoral són patètiques, i és insultant veure com tots juguen innoblement en fer declaracions contundents i falses, per seduir una societat que està arribant al límit de la seva resistència.

Aquesta manca d'ètica política, aquest tot s'hi val, amb la pretesa intenció de recollir algun vot, em sembla deplorable. Però encara em sembla més trist que la societat, nosaltres, els permetem que ho facin. Els electors som un col·lectiu que tenim poca memòria, oblidem fàcilment i tenim tendència a justificar-ho tot, fins i tot allò que és injustificable. Ells hi juguen, amb aquestes febleses nostres, i els seus tècnics de màrqueting polític ho exploten al màxim, en benefici seu. Quina confiança pot merèixer un candidat com Rubalcaba, que ha estat en tots els governs, i per tant n'és responsable, quan ara diu que potser es van passar amb les retallades i el que calia era precisament fer el contrari? O l'encara ministra d'Espanya, candidata del PSC-PSOE per Catalunya, quan critica les retallades que ha de fer la Generalitat, i el seu govern espanyol exigeix a Catalunya fer-ne el doble?

Catalunya és un país molt complicat. Aquí hi conflueixen molts interessos i hauríem de començar a forçar que tots els candidats ens parlessin clar. Tothom pot defensar el seu ideari, el que no s'hi val és defensar el seu ideari però aparentar que en defenses un altre. El temps que estem no ens permet cap espai per a l'equívoc.

Ara l'estratègia de país ha de ser concentrar tots els esforços per solucionar per sempre l'horrorós dèficit fiscal en què estem sotmesos; i en el Parlament de Catalunya s'està estudiant i pactant una fórmula de pacte fiscal amb la intenció de solucionar aquest greu problema. Es pretén que sigui una proposta unitària, perquè és una proposta de país, no de partit, i a més suportada per una gran acceptació social. Doncs bé, el que fins fa poc va ser el president de Catalunya, José Montilla, i que a més sembla que pretén ser escollit senador pel Parlament de Catalunya, va a Madrid i boicoteja aquesta estratègia de país que vol posar cura al greuge que fa massa anys que dura. Catalunya necessita més adversaris? O en tenim prou amb els nostres, com ara l'expresident de Catalunya que va a Madrid i actuant com un tertulià d'Intereconomía? Ara entenc per què el PP i els PSC-PSOE volien que els treballs d'aquesta ponència de pacte fiscal no es pronunciessin fins passades les eleccions. Ells defensen els interessos d'Espanya.

Esprémer més i per més temps Catalunya ja no és possible. La societat i l'economia ja no permetem més espoli; així doncs, el pacte fiscal és una necessitat de subsistència i quan es plantegi els negociadors necessitaran la fortalesa que comporta defensar els interessos propis i estar disposats, fins i tot, al que s'ha anomenat un “xoc de trens”. I hem de saber amb qui compten, i quins són els interessos que defensa cadascú, perquè ho han de tenir tots clar; la societat civil, cada vegada més organitzada, ja no s'empassarà qualsevol acord, n'hem fet massa i tenim molta experiència a perdre-hi.