Esbravar-se a Twitter

Abans que existís Twit­ter, l'única manera d'expres­sar que el 12 d'octu­bre no tenies res a cele­brar era anar a una boti­far­rada o algun acte rei­vin­di­ca­tiu con­tra el Día de la His­pa­ni­dad que orga­nitzés la branca juve­nil d'algun par­tit inde­pen­den­tista. Lògica­ment, la con­vo­catòria aca­bava sent tes­ti­mo­nial. Però, gràcies a Twit­ter, avui es pot expres­sar en 140 caràcters a temps real des del mòbil o l'ordi­na­dor allò com­par­tit amb milers de per­so­nes amb una faci­li­tat enorme. Les xar­xes soci­als apor­ten visi­bi­li­tat a movi­ments i rei­vin­di­ca­ci­ons ciu­ta­da­nes silen­ci­a­des. A Twit­ter, la visi­bi­li­tat es mesura, en bona part i més enllà de les piu­la­des que facin els usu­a­ris que puguis seguir direc­ta­ment, a través de les eti­que­tes que són tren­ding topic. Apa­rei­xen amb el coi­xi­net davant i, sense espais, con­te­nen unes sigles, parau­les o frase. Ahir, milers de cata­lans, men­tre des­fi­la­ven els mili­tars, van acon­se­guir que #resa­ce­le­brar figurés entre les prin­ci­pals tendències mun­di­als.

Dimarts, l'arti­cle que la direc­tora de TV3, Mònica Ter­ri­bas, va publi­car en diver­sos dia­ris –menys La Van­guar­dia– en què defen­sava la tele­visió i ràdio públi­ques cata­la­nes va ser àmpli­a­ment comen­tat a Twit­ter. No hi va haver una eti­queta con­creta, però durant hores es van piu­lar mis­sat­ges de suport enfront de l'ofen­siva de les empre­ses pri­va­des i d'algun interès polític ocult. Un arti­cle en premsa o l'emissió de ràdio i tele­visió fan que Twit­ter esde­vin­gui una gran con­versa ciu­ta­dana. Una prova n'és El con­vi­dat de TV3 o Sal­va­dos, a La Sexta. Allò que comen­ta­ries al sofà de casa ho expres­ses a Twit­ter de manera que la con­versa es glo­ba­litza. Quim Monzó i Miquel Calçada van gua­nyar cen­te­nars de segui­dors a Twit­ter després de sor­tir a El con­vi­dat. I Jordi Évole acon­se­gueix que Rubal­caba li doni una entre­vista –Rajoy encara s'ho rumia– per la pressió de milers d'usu­a­ris que ho dema­na­ven.

Un dels ris­cos d'això és l'esbra­vada. Quants joves crei­xe­ran pen­sant-se que amb una piu­lada ja n'hi ha prou per can­viar les coses?