Saturació i col·lapse

Llegeixo que l'error de les Blackberry, segons la companyia que gestiona l'invent, ha estat el producte de la saturació dels servidors a causa d'un commutador que s'ha espatllat i que era el responsable de desviar el trànsit de dades des d'un servidor general, també col·lapsat, a un d'addicional que l'havia de substituir. Copio el que diu RIM, el fabricant de les Blackberry, i em quedo igual. Això sí: entenc saturació i col·lapse, que són, en el fons, la causa i l'efecte de la desgràcia d'aquests dies per a molts usuaris de l'esmentat telèfon. N'hi ha de tan emprenyats que han decidit canviar d'andròmina i que han deixat escrit que l'única navegació que pot permetre l'aparell és la marítima. És a dir, el volen llençar al mar. El desgavell ha generat situacions tragicòmiques. Tinc un amic, per exemple, que ha rebut missatges de matinada, en una hora decididament perversa, que el podien comprometre conjugalment. No li xiuxiuejaven odes amoroses ni li proposaven cites clandestines i intempestives. Era la confirmació del taller: li deien que ja tenia el cotxe arreglat i que el podia passar a recollir quan volgués. El missatge en qüestió havia estat tramès hores (o dies) abans, però la saturació i el col·lapse van generar aquest episodi, un bon començament per a un vodevil. De la mateixa manera que els receptors han tingut sorpreses (agradables o no), també s'ha donat el cas que els emissors (alguns) han experimentat la desolació, d'origen desconegut, d'aquell personatge de Tess dels Urberville, de Thomas Hardy. Es pensava que rebria una carta que li havia de canviar la vida, una carta que finalment es perd sota una catifa i que l'aboca a una trista, dramàtica existència. Aquests emissors decebuts van pensar que havien posat la primera pedra per construir la catedral de l'amor (i ja em perdonaran aquest to tan romàntic: em deixo portar per les referències) i, en no rebre resposta, van decidir emprendre una altra via, segurament pitjor. D'aquí uns dies, de matinada, aquell missatge arribarà al receptor desitjat (un cop superat el “tap de milions de dades”), però potser ja no hi haurà res a fer.

Ens refiem molt de la correspondència sobtada. Necessitem la immediatesa. Potser seria hora de tornar a l'antiga, lenta, espaiada pràctica de mirar-se als ulls, deixar que el temps s'escoli i descobrir, en els ulls, sobtats oceans blavosos.