La felicitat i el coixí

La feli­ci­tat col·lec­tiva no exis­teix. Si algun dia la sen­tiu pro­me­tre, no hi per­deu gaire el temps.

Cal retor­nar sem­pre a Pla i, com veieu per la frase que aca­beu de lle­gir, ens convé més encara lle­gir-lo quan s'acosta una cam­pa­nya elec­to­ral (i ja em direu, en aquest país, quan no se n'acosta alguna!). L'asse­ve­ració “la feli­ci­tat col·lec­tiva no exis­teix” és l'arren­cada de l'escrit Sobre la feli­ci­tat, inclòs al recull Arti­cles amb cua. Hi he anat a parar a par­tir d'una frase que es veu que vaig guar­dar un dia, fa temps, perquè em va cri­dar l'atenció i, ves per on, aquests dies m'ha fet ser­vei. Diu Josep Pla que a par­tir dels cin­quanta anys som més feliços perquè, quan arri­bem en aquesta edat “Hem donat mol­tes vol­tes al coixí i final­ment hem tro­bat la posició justa.” És a dir: la feli­ci­tat, quan ens anem fent grans, s'assem­bla molt a la como­di­tat, no? Hi estic força d'acord: sen­tir-se còmoda amb una mateixa, còmoda a casa (la como­di­tat inclou ave­nir-se amb el marit, tenir una butaca per lle­gir sense que ens faci mal l'esquena, poder posar flors fres­ques als racons...), sen­tir-se pro­fes­si­o­nal­ment còmoda.

També diu el savi de Llo­friu que, als cin­quanta anys, ja les has vist de tots colors i “ens hem anat acos­tu­mant a les incidències”, fins i tot a les greus, com la mort de per­so­nes esti­ma­des i/o cone­gu­des.

“Si girem la vista enrere, apa­reix la suc­ces­siva fila dels amics i cone­guts que han pas­sat avall i cai­gue­ren a la vora del camí. L'espec­ta­cle és depri­ment, però con­tri­bu­eix a reforçar la pròpia importància, l'excel·lent idea que tenim de nosal­tres matei­xos. La des­a­pa­rició dels altres reforça el propi ego­isme. Ens tor­nem pre­sen­tis­tes. Des­co­brim les coses con­cre­tes, i això fa que aquest sigui el període de la vida humana menys enso­pit”, diu Pla. I trobo que té raó. Però penso que, als vint anys, ningú no s'ho creu­ria si li digues­sin que la vida comença a fer-se real­ment interes­sant després de fer-ne cin­quanta. Però l'escrip­tor empor­danès n'està con­vençut i em con­venç amb aquesta frase que rebla el clau: “Al moment en què tot el que us rodeja us parla de la fuga­ci­tat de tot, apa­reix el gust saborós, con­cret, de la vida.” No esta­ria gens mala­ment que ens ho adver­tis­sin abans, que tot aca­barà pas­sant, que tot des­a­pa­reix, que tot és fugaç.

Com diu aquell refrany francès “si la jeu­nesse savait, si la viei­llesse pou­vait”!