Fixar l'agenda, dirigir el debat
Segons una enquesta d'opinió recent, la proposta de pacte fiscal presentada pel govern tindria un 75% del suport ciutadà. Si deixem de banda la contraproposta del PSC, que arriba automutilada per la greu crisi de credibilitat que pateix tant el partit com la coherència del seu missatge polític, el que un expert en màrqueting polític veuria en el pacte fiscal és una gran oportunitat per convertir la idea en un eix d'actuació política transversal. Un encert, doncs, del president Mas a l'hora de situar el pacte fiscal en el primer pla polític en el passat debat de política general, i una bona oportunitat per aplegar partits i votants de perfils molt diferents darrere una proposta de voluntat unitària.
Tot i així, per conduir la proposta a bon port necessitarem alguna cosa més que no pas agitar la bandera del pacte fiscal. Caldrà claredat en l'explicació de la iniciativa, fermesa en la seva defensa i confiança que l'actuació del govern serà conseqüent amb el missatge llançat tant als partits com a les entitats civils i als ciutadans que de bona fe s'afegeixin a la proposta. Som davant una nova oportunitat de construir un front comú. Una oportunitat que beu de la profunda necessitat tant moral com econòmica que aquest país té de sortir del pou on ens trobem.
Tanmateix, hauríem de parar esment al que probablement sigui el requisit essencial per conduir el pacte fiscal a destinació: ser capaços de situar la proposta en l'eix central del debat polític. Un fet que, encara avui en dia, s'ha de demostrar. Sobretot quan en un exercici d'autodiagnosi auscultem aquest país dividit tant en l'orientació nacional del seu vot com en el perfil de consum de mitjans de comunicació. Uns mitjans que, al cap i a la fi, són els que hauran de canalitzar, ocultar o tergiversar la proposta de pacte. Des de la lògica de l'actuació política, ser capaç de situar la proposta en el centre del debat vol dir ser capaços de fixar l'agenda, situar el que se sotmetrà a debat i el que no, quines són les fites i quines són les vies de sortida en cas que no s'aconsegueixin els propòsits plantejats. Poder fixar l'agenda, dèiem, té un vessant comunicatiu: ser capaç de llançar els missatges adients i que aquests siguin digerits pels mitjans de comunicació. Però té també una dimensió essencial que es relaciona amb el gruix i la solidesa de la proposta: l'oportunitat, la justícia, la transversalitat o la rellevància del missatge en qüestió.
Històricament, pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya, l'Estat ho ha tingut sempre molt fàcil. Contra la raó o les raons exposades –lingüístiques, competencials, financeres– hi ha confrontat el poder. Poder en el seu vessant repressiu o en l'econòmic: la clau de la caixa. El que l'Estat no vol debatre no ho sotmet a debat i punt. A tot estirar rep el missatge i el desa a l'arxivador de pendents de classificar. Per situar tot just els dos episodis més recents, el de la sentència contra l'Estatut i el del pacte de competitivitat: Catalunya, armada d'una certa cohesió social i política, ha ofert raons per sostenir les seves demandes. A l'altra banda, s'hi han posat els tribunals de justícia o la clau al pany. Fi de la qüestió.
En la conjuntura actual tenim mostres ben explícites del que significa ser capaç de fixar l'agenda. Implica ser capaç de situar en el centre del debat el dèficit de les comunitats autònomes però no pas l'ofec financer dels governs locals i autonòmics. Implica ser capaç de presentar com a estalvi els 5.000 milions d'euros de retallada en el pressupost militar però deixar de banda el destí dels 22.000 milions d'euros en programes de modernització de les forces armades encara pendents de pagament. L'oportunitat o no, per exemple, de cancel·lar la comanda de la nova fragata F-105 –823 milions d'euros– o la renovació dels 68 avions de combat EF-2000 amb un cost global de 9.200 milions d'euros. Programes militars que es tradueixen en una factura anual que va dels set-cents milions actuals fins a més de dos mil per a l'any 2022. Exemples, tots aquests, prou evidents de la importància de ser capaç de fixar l'agenda i de dirigir el debat.
Per al cas de Catalunya l'exemple més notable de la nostra incapacitat actual per fixar l'agenda és el fet que encara avui en dia parlem de retallades i no pas de correcció del dèficit fiscal. Parlem de les retallades però no dels passos a fer per construir una alternativa. La Catalunya sobreendeutada, sense accés als mercats financers i amb ingressos escapçats, en el dia d'avui només té dues possibilitats per sortir de la crisi. Més enllà d'unes retallades que només podem donar per descomptades i augmentades, només hi ha el pacte fiscal i l'increment d'impostos. Una nova actuació, la de pujar els impostos, que de fet tampoc assegura l'objectiu d'equilibri pressupostari en la mesura que l'impacte depressor sobre l'economia pot ser superior als guanys fiscals aconseguits.
La paradoxa és que, per als partidaris d'una política econòmica expansiva –d'increment de la despesa pública per la via de l'extensió de subsidis, la inversió en infraestructura o la compra de béns i serveis al sector privat–, Catalunya no té cap altra possibilitat de fer-ho que incrementant de manera significativa els seus ingressos. El pacte fiscal, en definitiva. Sota la lògica del poder imperant el repte principal ha de ser el de dissenyar l'estratègia d'extensió del missatge, fixar el debat i situar-lo en el centre de l'escena política. De raons, ja ho sabem, no en falten. Ara calen seguidors.
