Tranströmer i Mompou

El periodista Xavi Ayén ha explicat a La Vanguardia la visita que va fer a Tomas Tranströmer, deu mesos abans que el poeta fos guardonat amb el Nobel de Literatura. El va rebre a la seva casa d'Estocolm, en una cambra folrada de llibres i presidida per un piano. Afectat des de 1990 per una hemiplegia que va paralitzar-li la meitat del cos, Tranströmer va haver d'aprendre a escriure amb la mà esquerra i a tocar el piano amb una sola mà. En saber que el visitant era de Barcelona, va obsequiar-lo tocant el Preludi núm. 6 (per a la mà esquerra) de Frederic Mompou. És a dir, el Mompou més íntim, reduït a l'essencial.

Segons l'acta de proclamació de l'Acadèmia sueca, l'obra del Nobel d'enguany es caracteritza per l'austeritat i la concreció i ha avançat progressivament “cap a uns formats cada vegada menors i cap a un grau de concentració més gran”. És exactament el mateix que es pot dir de Mompou: deslligant-se de totes les escoles, va anar afinant i aprimant la seva música de la mateixa manera que ho van fer amb els seus versos, fugint de les pompes de Carner i de Bofill i Mates, els últims poetes noucentistes com Tomàs Garcés i Marià Manent. Pel que diuen, el flamant Nobel de la pàtria dels Nobels va fer un procés semblant de simplificació i de despullament.

Tres dies després de la concessió del premi, la mezzosoprano Titon Frauca i la pianista Montserrat Massaguer van oferir, a l'Auditori de Girona, el concert espectacle El so dins el silenci, dedicat íntegrament a explorar el món musical de Mompou. La pianista –amb totes dues mans– va interpretar Preludis i Jocs amb una subtil, prodigiosa, riquesa de matisos. La cantant va posar una veu excepcional tant al servei del so com de la paraula col·locant cada nota damunt de cada síl·laba amb el to just i el color precís per transmetre alhora la càrrega sentimental del text i la vibració emocional de la partitura. Un altre Nobel, Juan Ramon Jiménez, era evocat en una de les cançons: “Y yo me iré / y se quedarán los pájaros cantando.” En efecte: lluny del brogit i la fúria del món, els versos de Tranströmer i les melodies de Mompou trenquen el silenci amb la infinita puresa dels cants dels ocells.