L'independentisme no nacionalista

Escric aquest arti­cle havent ence­tat la franja horària de la fes­ti­vi­tat del 12 d'octu­bre. A les xar­xes soci­als ja fa hores que apa­rei­xen dis­senys de logo­tips i has­tags que diuen: “His­pa­ni­tat, no gràcies” o #resa­ce­le­brar. Més enllà del fet que la His­pa­ni­tat no és la meva festa naci­o­nal i que jo tam­poc no tinc res a cele­brar, tret del sant d'una bona amiga, apro­fito aquest con­text per fer unes refle­xi­ons sobre la inde­pendència a propòsit del des­co­bri­ment [sic] i la con­questa d'Amèrica que es com­me­mora ofi­ci­al­ment a l'Estat espa­nyol.

Fa uns anys, par­lant d'inde­pendència era pos­si­ble veure dos esce­na­ris. D'una banda, el de la lluita utòpica per les lli­ber­tats naci­o­nals d'aquest país que pre­nia forma política en una esquerra inde­pen­den­tista que avui ha estat exhaus­ti­va­ment estu­di­ada, entre altres, per R. Buch al seu lli­bre Esquerra inde­pen­den­tista (Columna, 2007). De l'altra, el movi­ment més o menys extem­po­rani i eixe­le­brat de joves, alguns dels quals com­par­tien car­tell amb les orga­nit­za­ci­ons polítiques afins. En qual­se­vol dels dos casos, els comen­ta­ris que gene­rava el con­junt inde­pen­den­tista eren de menys­te­ni­ment. L'inde­pen­den­tisme era tit­llat, en con­ver­ses públi­ques i pri­va­des, d'esti­ra­bot somi­a­trui­tes. Per mini­mit­zar el seu pos­si­ble impacte social i, alhora, amb la intenció per­versa de neu­tra­lit­zar-ne la càrrega ideològica, es par­lava de qua­tre gats. Doncs bé, els qua­tre gats han obeït els pre­cep­tes divins de créixer i mul­ti­pli­car-se, perquè aquells joves utòpics s'han fet grans (i fins i tot res­pec­ta­bles!) i molts d'ells, si no han entrat en política, sí que s'han mani­fes­tat política­ment. Com en la cançó dels Manel “ens ha cos­tat Déu i ajuda arri­bar fins aquí”, però aquí estan. Molts mites han que­dat des­mi­ti­fi­cats pel camí (dependències econòmiques d'expor­ta­ci­ons que han que­dat ful­mi­na­des per boi­cots, equi­pa­ració dels mer­cats espa­nyol i inter­na­ci­o­nal, etcètera) i hi ha hagut temps fins i tot per a l'exer­cici d'una praxi política amb encerts i des­en­certs que cor­ro­bora que estem davant d'una opció cada cop més trans­ver­sal i crei­xent. El que avui dia les enques­tes con­fir­men, i qual­se­vol pot com­pro­var en el seu entorn més imme­diat, és que l'inde­pen­den­tisme sociològic s'ha con­ver­tit en una rea­li­tat acla­pa­ra­dora.

Hi ha hagut aju­des impor­tants en aquest tra­jecte. Han estat palan­ques natu­rals cap a l'aug­ment de la sen­si­bi­li­tat inde­pen­den­tista les reac­ci­ons que Espa­nya ha tin­gut envers Cata­lu­nya en el decurs dels dar­rers anys (Esta­tut, sentències del Cons­ti­tu­ci­o­nal, intro­missió lingüística, etcètera). L'opció sobi­ra­nista és cada cop més tin­guda en compte quan la distància entre el que es paga i el que es rep cada cop és més gran. ¿Per què tenint un PIB equi­pa­ra­ble al de diver­sos països benes­tants, el nos­tre nivell de benes­tar real és molt infe­rior al de mol­tes regi­ons espa­nyo­les? La riquesa que Cata­lu­nya genera no és sinònim de benes­tar. Almenys no ho és per als cata­lans que, segons la famosa defi­nició pujo­li­ana, són aquells que viuen i tre­ba­llen aquí. Aquesta cons­ta­tació fomenta l'inde­pen­den­tisme pragmàtic, el no naci­o­na­lista. Un espa­nyol emi­grant, com n'hi ha tants, no deixa de sen­tir-se espa­nyol pel fet que vis­qui a l'estran­ger, però en canvi mira pels seus interes­sos allà on viu, cotitza i rep ser­veis pels quals paga. Per què aquí hau­ria de ser dife­rent? Pot­ser no cal apel·lar al sen­ti­men­ta­lisme, sinó al prag­ma­tisme més radi­cal que, en temps de crisi, és doble­ment neces­sari. En un món glo­bal la inde­pendència no ha de ser una qüestió (només) d'iden­ti­tat. Que se sàpiga, no s'han des­co­bert encara detec­tors per als secrets del cor, com deia Llach al País petit, men­tre que els secrets de la but­xaca ja són vox populi i els experts diuen que és insos­te­ni­ble.

Les colònies espa­nyo­les a ultra­mar van neces­si­tar 300 anys per cul­mi­nar el seu procés d'alli­be­ra­ment i cele­bren en el dia de la inde­pendència la seva festa naci­o­nal. Falta poc perquè es com­plei­xin 300 anys de la des­feta cata­lana de l'any 1714. ¿Ens n'ado­na­rem, que la inde­pendència és un estat d'eman­ci­pació i sobi­ra­nia política, econòmica i cul­tu­ral que ens cal com ha cal­gut a tots els qui van poder-se des­fer del llast d'un estat que espo­lia? La soci­e­tat civil va un pas davant dels polítics. Ara ens calen polítics que vul­guin entrar a la història fent una apor­tació sig­ni­fi­ca­tiva al seu país: fent pos­si­ble la inde­pendència de Cata­lu­nya.