Els mitjans públics encara tenen corda
Què s'amaga darrere l'ofensiva que diversos mitjans de comunicació privats han iniciat contra els mitjans públics? Res més que la salivera que els provoca el relatiu i minvant gruix publicitari que aquests encara conserven i, si pot ser, un bon pessic de les subvencions, que són sempre criticables quan les reben els altres i perfectament justificables quan van a parar al calaix propi.
En un país en què els mitjans privats juguen descaradament cartes polítiques marcades, parapetats darrere d'una hipotètica llibertat informativa que prostitueixen cada vegada que convé als seus interessos, tenir mitjans públics que es tenyeixen del color de les majories parlamentàries que els administren és ben bé un mal menor.
Argumentar que els diners públics que costa mantenir-los tindrien un destí més profitós si anessin a parar al foment de l'ocupació o al manteniment de les prestacions sociosanitàries, és d'una hipocresia vergonyosa en el context actual en què fem servir els diners de tots per socórrer els especuladors financers o per construir infraestructures prenyades d'inutilitat des de la seva mateixa concepció.
Els mitjans públics del nostre país contribueixen, com a mínim, a donar consistència a la presència social de la nostra llengua, que no és poca feina. Una aportació que molts mitjans privats –d'altres en som pioners– acaben de descobrir fa quatre dies.
I contribueixen, també, a un context informatiu i d'entreteniment de valors sensiblement diferents i considerablement més positius dels que promouen els mitjans privats. Facin el favor de resseguir les programacions diàries dels mitjans audiovisuals privats i comparin-les amb les dels públics. Veuran que l'alternativa a continguts de debat són tertúlies farcides de tafaneria xavacana; que la d'informatius complets, són magazins de successos; que la de sèries premiades, són patètiques comèdies de pati de veïns o d'escola, tots potencialment clients dels serveis socials; que la de reportatges ben documentats és dur les càmeres al carrer sense cap rigor; que l'alternativa al compromís informatiu són hi-hi-his i ha-ha-hàs, pijeria intranscendent i prèdiques des d'escambells tronats.
