El que dec a Modest Prats

Dec mol­tes coses a Modest Prats. Li dec el plaer d'haver escol­tat una veu colos­sal i pre­gona. Li dec el fet d'haver sen­tit, gràcies a aquesta veu, parau­les sàvies que m'han fet menys igno­rant, parau­les ami­cals que m'han fet menys inhòspit i parau­les de fe que m'han il·lumi­nat en deter­mi­na­des fos­cors. Dec a Modest Prats dos dies a Roma en els quals vaig retro­bar la petja del meu pare, tot recor­rent esce­na­ris cone­guts, i en els quals vaig des­co­brir una Roma que ja no m'ha aban­do­nat i que he anat ampli­ant (edi­fi­cis, qua­dres, pedres, ali­ments del cos i de l'espe­rit) sem­pre sota aquell mes­tratge poderós i alhora distès i sor­ne­guer. Què més dec a Modest Prats? Moments apas­si­o­nats davant d'un par­tit de fut­bol, moments inten­sos davant un plat de caça abar­ro­cat i també marítim al Motel Empordà de Figue­res, un pròleg de fa anys on l'elogi con­te­nia també la presència d'un impuls que m'empe­nyia a escriure més i millor. Li dec, com tants, l'acos­ta­ment a una llen­gua que ens era natu­ral i que no sabíem com fer que llisqués: ell ens ho va ense­nyar. Li dec mol­tes con­ver­ses, però sobre­tot una, a peu del Canigó, sobre Racine, sobre la tragèdia i sobre la con­tenció. I li dec, avui li dec de manera espe­cial, la satis­facció de rebre un regal que tinc la sort de com­par­tir amb tots els lec­tors d'aquesta columna. Avui ja deu ser a les lli­bre­ries el seu últim lli­bre. Es titula Homi­lies de Medinyà, una picada d'ullet als orígens i alhora un home­natge al poble que el va aco­llir (i també a la seva mare, Enri­queta) i on va fer de capellà.

Després d'haver publi­cat estu­dis, assaigs, arti­cles i tota mena de tex­tos de to acadèmic, ara Modest Prats ens obse­quia amb un volum que recull alguns escrits cone­guts i molts d'inèdits, de caire religiós (i no tant) i amb un per­fil apte per a qual­se­vol mena de sen­si­bi­li­tat que esti­gui dis­po­sada a gau­dir d'una prosa sen­zi­lla i alhora plena de sen­tit. Aquest lli­bre conté peces magis­trals, com ara una fran­cis­cana oració de les mans que juga amb les metonímies per ofe­rir un cant car­re­gat de coratge i pie­tat. Conté un die­tari de 1980 abso­lu­ta­ment mera­vellós, una juguesca lingüística, ser­mons que van ser deci­sius en una època d'aquest país. Tot això i més. I, sobre­tot, és un lli­bre neces­sari i llu­minós, nítid i ade­quat al món on vivim. Escrit per qui té el do de saber què dir i saber com dir-ho. Facin el favor de no per­dre-se'l.