Independència, on ets?

Parlar d'independència és com cantar L'emigrant: queda bé. Aquest llarg capítol de la nostra història intentant obrir-nos a l'autogovern una i altra vegada sense aconseguir-ho és com una llosa de pedra que ens tapa la boca del cau. És el menfotisme i l'oportunisme dels polítics, prohoms i lluitadors acovardits, que han posat les seves conveniències al davant de les fites, barrant el camí dels objectius i deixant obertes les esquerdes per on penetren els detractors. L'exemple més clar ha estat l'aparellament dels presumptament independentistes amb el bàndol dels indecisos: el tripartit de trista memòria. Han cedit en lloc d'aconseguir. La història s'ha cobert de vergonya i han deixat el camí intransitable cap a la independència, talment els de muntanya després de les tempestes de tardor. Ara, en tornar a començar en un escenari on els immobilistes han guanyat terreny, aquests ens miren amb llàstima. La frustració no mata, però fereix. Molts catalans lluitadors nats, desanimats, no pas desvinculats, miren amb temor i una bona dosi d'escepticisme el camp de batalla. L'esperit resta tocat!

Com que no es veu per enlloc la possibilitat d'assolir la preuada independència, les imminents eleccions podrien ser el punt de partida de la lluita que just ara retorna. Si el resultat electoral es decanta novament cap al descentrat i desorientat grup socialista, hi hauria l'esperança d'una acció conjunta. Més encara, si la resta de nacionalistes dobleguéssim la balança. Hom sempre tem que, a l'hora de la veritat, pugui més la disciplina de partit parent, no pas germà, que la catalanitat. És un problema de dependència. És el conegut laberint mental que fa que el cap s'imposi al cor. La lluita en solitari dels independentistes purs és suïcida. Vistos en manifestacions impressionen. Però no n'hi ha prou amb els sentiments, és necessari el poder. Catalunya ha estat el rebost de les espanyes i no el deixaran anar fàcilment. Ens volen però no ens estimen. A Europa som un cas únic. En Jordi Xuclà –polític de futur sens dubte– aireja el crit de “Catalans i europeus!”, que compartim. Però com? Amb què? Amb qui?

Si al govern s'estableix la massa recalcitrant, sorda a les justes reivindicacions, podem recollir la paradeta. Don Mariano va fort i per tenir-nos controlats ens podria marcar amb un distintiu. El ministre Duran –té tots els números– haurà de vigilar per no acabar servint tallats. I els altres, altre cop a l'espera bo i pagant els plats trencats de la crisi! Aquest hivern en sentir cridar “independència”, es poden sentir veus amb: “Pa! Pa és el que fa falta!” És difícil l'equilibri social: s'aguanta d'un pèl! Penso sovint en el president Mas i l'imagino torejant el pacte fiscal i el concert econòmic, empunyant les tisores de retallar pressupostos com a espasa. “¡Toro!” N'ha de tenir un bull!