Una conversa sobre ETA

És curiós el feno­men que es pro­du­eix quan un fet deter­mi­nat t'excita la memòria i fa que et vin­guin al cap fets vis­cuts fa una pila d'anys. És el que em passa aquests dies amb la notícia del final de la violència política al País Basc. A un ser­vi­dor, que es gua­nya la vida fent peri­o­disme local a Reus i el Camp de Tar­ra­gona, encara l'impres­si­o­nen les imat­ges vis­tes dels atemp­tats al rack d'Enpe­trol, el 1987 i el 1990, la impres­si­o­nant des­fi­lada d'ambulàncies a la sor­tida de l'aero­port de Reus per eva­cuar els 33 ferits d'una bomba el 1996, el caos al vol­tant de diver­sos hotels de Salou en escla­tar de manera enca­de­nada uns quants arte­fac­tes, o la des­trossa feta pel cotxe bomba que va escla­tar davant l'hotel Cala Font de Salou en ple mes d'agost del 2001, sense obli­dar la fortíssima tensió pro­fes­si­o­nal un cap de set­mana del 1992 quan es va dete­nir un mili­tant d'ETA en un pis franc del barri de Camp­clar, a Tar­ra­gona, en una ope­ració en la qual va acon­se­guir fugir un dels qui després van diri­gir la banda, José Luis Urru­solo Sis­ti­aga... No pre­tenc expli­car bata­lle­tes, que encara no em toca. Però sí que és bo recor­dar que la història de la violència etarra ens ha tocat de ple durant tots aquests anys i que, per tant, la decisió que s'ha anun­ciat aquests dies té també les seves lec­tu­res locals. Com tot el país, al Camp de Tar­ra­gona també ens hem tret una llosa que teníem al damunt. Més enllà del que hagi de venir a par­tir d'ara, més enllà de la cons­ta­tació que a la dreta mediàtica amb seu a Madrid queda clar que li interessa més el con­flicte que no pas la nor­ma­li­tat (pot­ser perquè sap que sense con­flicte poc paper pot tenir), i més enllà també del fet que ha arri­bat l'hora de la Política (amb majúscu­les), és clar que ens tro­bem davant una notícia feliç.

I d'entre tots aquests records, em ve un diàleg al cap: el vaig poder escol­tar de casu­a­li­tat quan, dies després de l'esclat de la bomba de l'aero­port, hi vaig anar per fer una crònica dels tre­balls per arre­glar les ins­tal·laci­ons. Un dels tre­ba­lla­dors que era fora del recinte espe­rant no sé ben bé què comen­tava a un com­pany, en cas­tellà, que “això d'ETA no es podrà aca­bar mai”. L'altre li va repli­car: “No m'ima­gino que entrem al segle XXI encara amb gent matant per política.” Han pas­sat onze anys des del canvi de segle. Pot­ser ha arri­bat tard, però l'impor­tant és que hagi arri­bat.