Sagarra fustigador

Fa 50 anys de la mort de Josep Maria de Sagarra. Dijous vinent el recordarem a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). En fou membre actiu en plena clandestinitat. Sagarra excel·lí en diversos gèneres i registres. Era alhora popular i acadèmic. Fou popular per bona part de la seva poesia, com El mal caçador o Vinyes verdes vora el mar; per lletres de cançons com el Romanç de Santa Llúcia que Emili Vendrell gravà en l'imaginari català; per obres com La ferida lluminosa o L'Hostal de la Glòria, o pels versos satírics. Fou acadèmic en la seva condició de membre de l'IEC i també en traduir Dant i Shakespeare. Fou també amè i alhora erudit en els retrats d'una època, de la gent i les modes a les Memòries i a Vida privada, i en la difusió natural i desimbolta, didàctica, del lèxic precís per a identificar el nom de les flors que collia pels prats d'Espot o de tots els peixos de cap de Creus.

Era ensems tradicional en el seu teatre i modern en els seus articles a L'aperitiu, on incorporava la sensibilitat cosmopolita dels cercles inquiets d'entreguerres. Era radicalment urbà en aquesta periodística mundana o en el pròleg a Les nits de Barcelona, de Josep Maria Planes, i horacià en els poemes més sensuals.

Els escrits de tota mena de Sagarra podien ser amables però també fustigadors. Era un home del seu temps i del nostre. Alguns dels seus articles són profètics. Ho remarco en l'antologia Crònica d'un país que m'acaba de publicar Dèria Editors. Incloc allí una peça publicada per Sagarra a La Vanguardia el 1961, poc abans de morir, on lamentava que la burgesia catalana era un cos que creixia massa en pit, abdomen i extremitats, però reduïa i empobria els espais del cervell i del cor. Fou un article revulsiu. A partir dels anys seixanta una part selecta d'aquella burgesia invertí recursos en l'acció cultural i patriòtica fomentant iniciatives editorials, discogràfiques, periodístiques i pedagògiques que contribuïren al redreçament en plena dictadura.