Espanya, terra de nostàlgics
Per amargar-vos un esmorzar o espatllar un matí d'aquells que us desperteu optimistes no hi ha res millor que llegir els diaris de Madrid. Ja us ho explicava Xevi Xirgo abans-d'ahir en aquest mateix espai, amb un recull de retalls de premsa esfereïdor. Quin fel i quina agror i quant restrenyiment mal curat que supura la tinta que omple les tones de paper que es llancen pel cap uns i altres diàriament. No és pas que per aquests verals siguem uns santets i ho fem tot a la perfecció i educadament, però per més mala bava que gastem em sembla que no exagero afirmant que ens situem a una distància oceànica d'aquesta virulència de la Meseta consagrada a posar pals a les rodes davant de qualsevol idea, proposta o gest que vagi destinat a evitar o conjurar la batussa permanent, l'esbroncada sistemàtica i la tirada malaltissa a l'estat d'excepció.
Amb la jubilació etarra la cosa fa feredat. Les foten pel broc gros. En diuen de l'alçada d'un campanar. Les etziben com els ases les guitzes.
El procés de pau serà llarg i dur. I no pas perquè els ciutadans de la terra de tots els colors del verd no n'estiguin tips i cuits, de violència; i la majoria, fins i tot els més ressentits d'una i altra banda, no estiguin disposats a fer concessions sisplau per força. Ara bé, l'ambient d'agitació delirant i de pressió mediàtica desmesurada que s'ha desfermat des de Madrid està arribant a uns nivells de paroxisme paorosos. En el fons, el problema és que la caverna espanyola està habitada per una gernació de nostàlgics recalcitrants. Han passat d'enyorar Franco a enyorar ETA. Tant és. La qüestió és no avançar, ni deixar que avancin els altres.
