La lògica dels fets

Després de cinquanta anys de terrorisme, per aconseguir la independència i fer del País Basc un estat socialista, qüestió aquesta indefinida i genèrica, ETA anuncia l'abandonament de la seva activitat armada de manera definitiva. No anuncia ni la seva dissolució ni l'entrega de les armes. No demana perdó a les víctimes. La lògica dels fets s'ha acabat imposant. El desencadenant d'aquests fets és la col·laboració francesa en la lluita contra el terrorisme aconseguida a partir del 2002 pel govern Aznar. L'acord va fer passar el nombre de víctimes de vint-i-cinc cada any a menys de dues. Sens dubte, la voluntat blindada de l'Estat de posar fi a aquesta xacra social i política una vegada fracassades les converses i negociacions que tant la dreta com l'esquerra van intentar i la millora de l'eficàcia policial, en especial en l'àmbit de la intel·ligència i la infiltració entre els membres de la banda, han estat uns factors importants, però només quan França ha perseguit en el seu territori els membres d'ETA la repressió del terrorisme ha entrat en una dinàmica que portava inexorablement al resultat que ha estat tot just anunciat.

Alguns nacionalistes bascos radicals en els anys de la dictadura van iniciar la criminal aventura. Inicialment es barrejaven la lluita contra la dictadura, la defensa del socialisme ortodox i la independència. Això va crear confusió entre la ciutadania i, per desgràcia, part de la societat basca i part de l'espanyola no van ser inicialment prou contundents amb un conflicte que utilitzava, per aconseguir els seus objectius, mitjans il·legítims i immorals des de qualsevol valoració possible, perquè la mort no pot ser mai l'eina per aconseguir cap objectiu. Quan la democràcia va arribar, i a partir d'una situació política estabilitzada des de 1982, després de l'intent de cop d'estat, el terrorisme no es va aturar, malgrat que algunes motivacions que havien pogut ser considerades vàlides van desaparèixer de manera absoluta. El discurs tenia inèrcia i un vint per cent de la ciutadania basca el suportava i un altre percentatge no menor no el criticava. Un nacionalista va arribar a dir: “Els uns mouen l'arbre i els altres recullen les nous.” França, estat democràtic i políticament amic d'Espanya, no va tenir tampoc, per cínic interès i idees i clixés polítics ancorats en el passat, una política activa de col·laboració per combatre ETA. Com va dir Semprún al seu moment: “ETA és una de les darreres herències que ens queden del franquisme.”

Parlar de terrorisme té el risc de comparar coses que no són equiparables, però és cert que alguns partits polítics des de l'esquerra abertzale fins a l'extrema dreta han caigut en l'error d'utilitzar els fets i les seves conseqüències, fins i tot les víctimes, per defensar les seves posicions polítiques.

La declaració d'ETA que anuncia la fi de la “lluita armada” és d'un cinisme que iguala anteriors comunicats. La societat basca ha d'agrair l'arribada de la pau a qui ha practicat sistemàticament el terrorisme. Com diu Savater: “Segons ells, gràcies a la lluita armada hem arribat al feliç moment en què podem prescindir de la lluita armada.”

Cal remarcar que la capacitat política de l'esquerra abertzale s'està demostrant notable. Són capaços de comunicar la derrota com una victòria i de mantenir la tesi de necessitat de diàleg, no cal dir que amb la inspiració d'ETA, amb els governs espanyol i francès per “superar la confrontació armada”, que, si bé és improbable que mai tingui lloc, pot planar com una ombra en el futur de la política basca i condicionar-la perquè ETA no es dissol i no demana perdó pel que ha fet, simplement s'atura, això sí, de manera anunciada com a indefinida.

La política basca entra en una nova dimensió i si el mapa electoral en les pròximes eleccions canvia com sembla, amb una força ascendent de l'esquerra abertzale i estable o lleugerament a la baixa del nacionalisme, res serà com fins ara i la independència pot esdevenir una reivindicació a la qual doni suport la societat majoritàriament. L'economia basca està en gran part desacoblada de l'espanyola, tenen una taxa d'atur que no arriba al 8% comparada amb més del 20% a la resta d'Espanya, han estat capaços d'utilitzar els mecanismes de l'atur temporal (ERO) com no s'ha fet arreu i en conseqüència el seu teixit econòmic no ha patit tant la crisi, tenen un sector industrial potent i exportador, tenen una xarxa de centres tecnològics i científics d'una notable eficàcia i tenen un concert econòmic que permet sustentar aquestes polítiques.

Les circumstàncies objectives socials i econòmiques que percep qualsevol ciutadà basc, sigui o no nacionalista, i la previsible millora d'aquestes com a conseqüència de la desaparició del terrorisme unida a l'efervescència independentista que suposa el previsible èxit electoral dels abertzales fan canviar l'escenari polític respecte del que ha estat en el darrer mig segle.

El rumb que totes aquestes circumstàncies polítiques puguin suposar és incert però previsible. No hi ha cap dubte que ara és el moment de la política i que la convergència d'objectius a llarg termini donarà força a les reivindicacions independentistes, malgrat que els plantejaments radicals dels abertzales pel que fa a la implantació d'un radicalisme ortodox pot probablement entrar a mitjà termini en conflicte amb la voluntat majoritària del poble basc, més proper als valors tradicionals tant econòmics com socials.

Les noves circumstàncies europees han deixat al descobert l'absurd i la inutilitat política de la “lluita armada” que ha anat expulsant les restes de terrorisme que quedaven a Alemanya als setanta, a Itàlia als vuitanta i a Irlanda els darrers anys, i això ha portat a la fi del terrorisme d'ETA. Ara la política ha d'administrar una situació que sempre ha estat difícil però que estava oculta per la barbàrie de la mort. Necessitem la intel·ligència de la política en l'etapa que ara s'inicia.

Si aquesta necessària intel·ligència política no es fes present per part del govern central en els pròxims anys i la desafecció del País Basc envers Espanya creixés, la deriva cap a la independència seria imparable amb l'únic obstacle del maximalisme marxista de l'esquerra arbertzale i la seva voluntat d'independència per als territoris bascos a França. L'astúcia política podria fer-los moderar aquests plantejaments per aconseguir part dels seus objectius de llarg termini. La reacció moderada en les primeres manifestacions del líder de la dreta i possible nou president del govern sembla que incorpora –cal estar a l'altura de les circumstàncies, ha dit– la dosi de sensibilitat política i delicadesa ara essencial. Res d'això és banal.