Relats positius per sortir de la crisi

Costa trobar notícies optimistes, però cal fer l'esforç. El pessimisme no porta enlloc i facilita que algunes profecies negatives s'autocompleixen. “Tot va tan malament que sembla que ja es demà”, he arribat a sentir. Aquesta frase recull un estat d'ànim inútil.

De les coses que he llegit aquests dies, vull aquí portar a l'extrem un relat positiu. El BCE torna a injectar liquiditat amb gran abast. Això ha de voler dir que tan aviat com hagin passat els núvols l'escenari del crèdit serà brillant. Ens tornaran a visitar els directors de sucursals i comercials per si volem préstecs. Tanta és la liquiditat que hi ha al món, que en algun moment ha de reaparèixer. De fet, tot i ser l'excés de liquiditat en part responsable de la crisi, l'antídot que han fet servir els bancs centrals, l'ha augmentada de manera incessant. I és que els diners no desapareixen.

Al món hi ha moltes empreses que van bé i acumulen beneficis (Apple o Google, per exemple, sense necessitat d'anar als BRICS emergents). L'economia global creix al 5%, no a casa nostra, certament. Però per una malfiança d'incertesa, per la turpitud de molts polítics, els que la tenen la guarden. Els nostres bancs també tenen liquiditat: el Banc Central Europeu no ha deixat de donar-ne. Però les entitats la retenen en els seus dipòsits nominats o en actius segurs, per allò que no és clar què passarà demà amb un mercat interbancari sec i un crèdit de majoristes mort. Però de diners, haver-n'hi n'hi ha. Anem per tant a empènyer els nostres animal spirits per a una ràpida sortida del sol i que reaparegui el crèdit, l'emprenedoria i l'activitat econòmica. Quan s'està tan malament no es pot sinó millorar.

Una altra bona noticia. Mariano Rajoy diu que la millor política social és la que no fa falta. Correcte si resulta que l'ocupació creix, incrementa la productivitat i augmenta la renda. En aquest escenari, trobem menys prestacions d'atur, menys subsidis i menys necessitat de xarxes públiques de seguretat, amb persones i famílies reprenent la seva responsabilitat en el benestar conjunt. Benvinguts els polítics que entenen que més proporció de despesa social sobre la renda d'un país, en la mesura que recull un enfonsament del PIB (denominador) i una explosió de subsidis (numerador) no és cap èxit d'estat del benestar desenvolupat, sinó una realitat social desgraciada. Volen, si no, preguntar a les famílies si prefereixen un fill treballant o una extensió d'un regalim d'uns euros més a l'any?

Relato una altra noticia per descarregar optimisme. Llegeixo el resultat d'enquestes d'opinió sobre les preses de posició ciutadanes davant de la crisi, i em sorprèn positivament que quasi la meitat de la ciutadania nostra prefereixi no qüestionar les retallades de despesa i ja no s'abraci a l'opció de tirar de veta d'apujar més els impostos, sota el supòsit, és clar, que els pagui un altre. Sota la cultura actual de drets sense deures, esperava el pitjor. Doncs no. Sembla que el català ja aprèn que res no és gratuït i que embadocar-los amb solucions de més despesa, sense especificar en què i com es gastarà, i qui la finançarà, és tan infantil com a malèvol.

De manera similar es reacciona a les aixecades de camisa de la gent: “Vostè és partidari del copagament?” “Miri, partidari, partidari, no. Jo també vull que sigui gratuït, finançat per impostos a càrrec d'algú altre.” Es raonable. Però és que la pregunta no és mai aquesta: “Vostè prefereix que es limitin les prestacions a les quals ara accedim i se'n deixin fora algunes (les que tenen pitjor relació cost/efectivitat), i per tant, les copaga al cent per cent si les vol?”, o “Mentre aquestes prestacions siguin efectives, les mantenim i que l'Estat les subvencioni (l'usuari posa un euro i el contribuent un altre) que és el que vol dir un copagament?”. La democràcia necessita un ciutadà més madur. Tant de bo el que observem en sigui ara un exemple. Trobem també, finalment, empleats públics que han entès la dificultat i la seva situació laboral relativament millor que la resta i accepten treballar més per menys. No ha de ser una opció fàcil, però és coherent amb qui es preocupa per la qualitat dels serveis públics, assistencials en particular. Tenim també una bona universitat, ni que sigui en certs àmbits, i un capital social que ja voldrien altres països, que es mostren robustes a les conjuntures financeres. Molts elements per no tirar la tovallola, per lluitar pel futur del país.

No cal dir que hi ha moltes altres notícies que ens empenyen en sentit contrari. La crisis europea n'és certament una. Però fer crisi en una malaltia aguda hauria de ser també a Europa el senyal que es va cap a millor. El pitjor és de fet quan la situació es cronifica, des del pessimisme, i la inacció ens porta a la melancolia. Ja se sap: no hi ha malalties, sinó malalts. I el que sovint va bé per ala recuperació d'aquests és mantenir un relat vital optimista: les ganes de viure.