La venjança

Les imatges més doloroses de la passió i mort del coronel Gaddafi són les de la seva vetlla. És a dir, les dels dies que van passar fins que les autoritats del nou règim van enterrar el seu cos, el del seu fill i el d'un ministre, en un lloc indeterminat del desert. Ja ho són prou les de la mort en ella mateixa. Un calvari de cops i humiliacions que segur que tenen justificació en la ment dels milicians de Misrata que, així, van voler retornar al dictador tot el mal i tot el patiment que ell havia procurat per al seu poble. Els rebels, empesos per una ràbia incontenible o desitjosos de convertir-se en herois, van exercir sobre el seu cos una violència indescriptible i van demostrar l'absència de la pietat en la seva ànima. Aquí rau una diferència notable, capital, entre la venjança i la justícia. No es tractava de salvar el coronel per fer possible la seva defensa i la continuïtat de la seva mentida, sinó justament per evitar que la ignomínia que ell havia practicat amb tant deler s'incorporés al sentiment del rebel. És a través d'un judici just que es podia evitar la caiguda als inferns, però va poder més la corrosió que es genera en l'assassinat a sang freda. És segur que un Gaddafi viu hauria provocat problemes importants: la seva seguretat (encara que ara sembli una broma de mal gust), la possibilitat de revifalla dels seus acòlits, la paralització del procés constituent d'un nou estat, la ubicació del tribunal, la tria dels jutges... Segur que sí. Però una solució com aquesta, lluny de l'acarnissament, hauria anat a favor de la consciència cívica. Continuo pensant que el dictador més sanguinari ha d'acabar assegut al banc dels acusats i no pas sotmès a la tortura que prové de l'eufòria del linxament. El risc, si succeeix el contrari, és ocupar el seu mateix setial de l'horror. Anar contra la pena de mort implica ser-hi contrari en qualsevol situació i davant també de l'homicida més sanguinari. Per no haver de sotmetre's a les seves regles.  

Però les imatges de la cua davant del magatzem on s'exposava el cos són potser més tristes que les dels seus últims minuts. ¿Què hi feien, aquells nens petits, amb el nas tapat, disposats a entrar al recinte on jeia l'home abatut sobre una manta tacada de sang? ¿I el delit de ser testimoni gràfic d'aquell espectacle ominós? ¿En quedarà, de tot plegat, una memòria patriòtica o un malson moral?