Bicis, vicis i altres notícies de tardor
Una bici, com la de tants ciclistes esforçats i quasi sempre anònims, com el transport sostenible i raonable en les ciutats planes, com la que inevitablement associo a bons moments d'infantesa, una bici transportava aquest matí un inconscient ciutadà pel bell mig dels carrers més atapeïts i vertiginosos de Barcelona. Si té un mal caure, tothom pagarà (ell també) el cost de la seva desgraciada paraplegia; és el fruit d'un cap sense casc i sense seny i un xassís inconscient de pell humana, barrejats amb aquesta tendència absurda a creure que els nostres desitjos són drets, com ignorar els semàfors, com dur a les orelles uns auriculars que amb la música aïllant ens poden regalar la mort.
Així com la bici pot tenir vicis, la política en campanya bull en el brou de les contradiccions, gràcies a unes tecnologies que, inexistents en el passat, feien possibles els herois, es diguessin el Pilós, Azaña, Viriat... o Ermessenda. Ara, tot i que ni un segon més tard de l'últim gol triomfant, sembla que sols tenim Guardiola. Pel que fa a la resta, el panorama s'esborrona quan entrem a internet i veiem Rubalcaba criticant amb suavitat cortesana i letal el ja de sortida president Zapatero; o sentim un Rajoy que no sols promet “la reforma profunda d'administracions públiques”, després de ser ministre del ram sense deixar-hi taca (José María García dixit) ni altra cosa, ans també, calcant el Zapatero que criticava, “el pacte fiscal que surti del Parlament de Catalunya”; o altres desmemòries: la notarial anti-PP del president Mas a cop de pressupost inevitable, o la de “¡Viva España!”, en una ministra de Defensa que ara reclama un PSC profundament catalanista i amaga les morboses fotos en portades chic, d'un passat recent amb roba militar feta a mida. Ens fa sospirar la galeria d'independentistes republicans amnèsics del seu col·laboracionisme (i una mica freakies, si atenem Cardús), canviant la portada, recomponent ferides, Joan per Oriol, demostrant que és veritat allò de pelillos a la mar si es vol; i què direm d'aquesta esquerra fashion, amb sindicalista de sempre, dient que protegeixen una classe treballadora de la qual mai han format part? O d'un suposat partit de la “nova política” (de la vella bandera), dirigit per socialista de trenta anys en nòmina, aprestada a posar traves electorals a qualsevol que no estigui, com ella, ja assentat a l'hemicicle de les contradiccions (vegeu el tràmit de la reforma de la LOREG d'aquest gener...)?
L'enèsima enquesta del CEO no inclou el cap de llista del PP per Barcelona, ex-UCD, després PP, perquè un company, ex-UDC, després PP, no el va proposar, però sí demostra que la valoració del líder té poc a veure amb la intenció de vot. Conclusió: els polítics per si mateixos, no la política, són altament prescindibles. Excepte, és clar, que ensumem que han de manar; si no, no s'entendria per què la dita ministra, que obtindrà més escons que cap altre, ja no omple el Cercle d'Economia; li fan el buit aquells que en el zenit del miratge del seu poder buscaven la foto i adulaven el seu accent anglès del Canadà unionista...
Ens hem assabentat (o no) quE les enquestes cuinades i les crues no s'assemblen gens, però ens queda el dubte de si és més sa el sushi o el plat de cullera; i entre bicis i vicis, anem covant el dominó: Irlanda, Grècia, Portugal... ja saben qui ve després. Indignats no mediterranis, no indolents, no malmesos per un equivocat concepte d'estat del benestar. Els indignats que han aparcat la seva bici a Wall Street.
