Ara torno
La tardor àrab i la democràcia
Mentre aquí perdem el temps discutint amb personatges com Peces Barba en lloc d'anar per feina, a altres llocs fan passos històrics. Cada lloc els ha de fer a la seva manera. I sempre algú s'ha de posar davant dels desitjos, més o menys latents, dels ciutadans. Els països que van protagonitzar el que vam anomenar primavera àrab s'estan configurant com a països democràtics. A Catalunya necessitem una altra mena de lideratge, però el que ha passat a Tunísia, Egipte, Líbia i que està en curs a Síria o el Iemen i més amortit en altres llocs amb governs més poderosos, tot el que ha passat, es deu a un humil jove de 26 anys. És bo recordar-ho, ara que estan sortint nous líders i nous governants en aquests llocs. Si el venedor ambulant Mohamed Buazizi no s'hagués immolat en protesta pel tracte de la policia, no haguessin començat tots el moviments socials que han derrocat els dictadors. Ara, però, aquí i als nostres voltants està de moda criticar si ho estan fent bé per ser estats democràtics. I el que als entesos no els sembla bé és que puguin guanyar les eleccions els partits islamistes. Com ja ha passat a les eleccions a Tunísia. Com es preveu que passi amb els Germans Musulmans a Egipte. I com va anunciar el govern provisional de Líbia, que la xaria, la llei islàmica, formaria part de la vida pública a partir d'ara. Per què no podem pensar que el govern que sortirà a Tunísia no pot ser com el de Turquia, islamista moderat i que està fent progressar el país? A qui estranya que els Germans Musulmans puguin guanyar a Egipte si durant la dictadura han omplert el país, en lloc de fer-ho el govern de Mubàrak, d'hospitals, centres socials i, sí, també escoles alcoràniques? I no és lícit pensar que a Líbia, amb el que deuen als països occidentals, no es convertiran en islamistes radicals, sinó que estan intentant un difícil equilibri entre democràcia i islamisme?
No hi ha democràcies perfectes. I aquests països estan fent l'esforç de construir-ne de noves a partir de la seva idiosincràsia. O no és difícil d'entendre que aquí tinguem sistemes que en diem democràtics i els que tenen el paper de cap de l'estat són monarquies hereditàries? Mentre sigui possible canviar els que governen amb el vot de la gent, ja és un gran pas a alguns. No cal que des d'aquí decidim el que és bo o dolent per a ells ni que els donem lliçons de democràcia.